dijous, 1 de febrer de 2007

Percaçant paraules

Ja fa uns quants dilluns que la televisió i el llenguatge mantenen un idil·li inesperat. A TV3 el ja mític departament de nous formats —mai no oblidaré el rètol que anunciava l’exposició d’un jove pintor de petits quadres a Lleida: “X, petit i mig format”— ha tornat a fer diana. Aquest cop ha adaptat un projecte lingüístic d’Enric Gomà i Piti Español a l’exitós format micològic del “Caçadors de bolets”. Ja en deuen haver vist el resultat: “Caçadors de paraules” (CdP), presentat per l’actor polonès Roger de Gràcia i amb el gran Quimi Portet exercint de savi catòdic. La proposta, ara que ja ha estat beneïda pel deu Audímetre, mereix molts comentaris, però només en faré tres des d’aquesta columna que porta, avui, vuit-centes setmanes apostant per una aproximació al llenguatge entès com a font de plaer. El primer és ambivalent: CdP és un bolet en l’actual panorama televisiu, en el qual la relació dels professionals amb una de les seves eines principals —ço és, el llenguatge verbal— es deteriora d’una manera alarmant. El segon comentari ve suscitat per la naturalesa d’algunes crítiques que ha rebut el programa. L’envejable desinhibició amb què CdP tracta aspectes com el llenguatge groller, els barbarismes o les variants del domini lingüístic esvera, respectivament, els sempre amatents membres de la lliga del bon mot, els pompeuets de laboratori i els nacionalistes espanyols que només volen veure el mapa de les Balears i el País Valencià al costat del de Catalunya si també hi ha tota la pell de brau, i encara llavors es miren el Rossellò i no saben què fer-ne. La llengua és un ésser viu en tensió constant entre la genuïtat i la transgressió. La fascinació acrítica pel “que ara es parla” és tan absurda com la creença que des d’una butaca acadèmica es pot imposar el “que s’ha de parlar”. Per transgredir, però, cal conèixer, ni que sigui d’oïda. Al darrere de CdP hi ha gent que té bona oïda. L’últim comentari és una constatació. Per a bé i per a mal, els humans som el que som gràcies al llenguatge. No només ens és central. És que sense el seu concurs no som. O som una altra cosa. És lògic, doncs, que un programa de televisió sobre llenguatge triomfi, sempre que encerti el to (i el format). El que ja no s’entén tant és que els dirigents dels mitjans no hi apostin més sovint, o que descartin invertir més en lingüistes que vetllin per la qualitat, i no pas l’encarcarament, del llenguatge que fan servir els professionals de la comunicació. S’imaginen un equip de futbolistes que fossin tan guapos, simpàtics i atlètics com Beckham però que no la sabessin tocar? Doncs les teles en van plenes.