dijous, 15 de febrer de 2007

Mercè Rodolaire

La Fundació Mercè Rodoreda ha publicat les quatre primeres novel·les de l’autora, que ella mai no va voler reeditar. Són quatre peces menors, editades i anotades per Roser Porta, en les quals el lector d’avui detectarà amb claredat els tempteigs de l’autora per trobar un estil i un catàleg de temes. Més enllà de la feina impecable que Porta aboca a peu de pàgina, en unes notes que fluctuen entre la contextualització i l’estudi literari, val la pena submergir-se en aquestes quatre provatures rodoredianes per gaudir d’una llengua joiosament genuïna i alhora propera. Són textos que venen d’un altre temps (els anys trenta) i un altre país (aquella Catalunya idealitzada que mai no tornarà). I cal dir que no són els mots allò que els fa llegidors. Són les frases. La sintaxi. La veritat és que frisava per poder-les llegir perquè sempre havia sentit a dir que eren novel·les plenes de jocs de paraules. I no. Els jocs de mots, com els pallassos o les pantomimes, sovint són objecte d’un ús despectiu per part dels seriosos crònics. Segurament, volien referir-se a la seva lleugeresa. Les dues primeres —Sóc una dona honrada? i Del que hom no pot fugir— són novel·letes de temàtica sentimental. Un dia de la vida d’un home és una novel·la d’humor, en la línia de les humorades de Trabal. Finalment, la menys reeixida de les quatre —Crim— parodia les novel·les policíaques amb una estructura de trencaclosques francament ingovernable. Val a dir que l’enjogassament de l’autora és més argumental que no pas verbal, i que els diàlegs de les novel·letes sentimentals, més que no pas juganers, són una mostra clara d’allò que en diríem la xerrameca insubstancial dels enamorats. Tot i així, a Del que hom no pot fugir trobem alguna temptativa d’homofonia: “—Fujo a desgrat meu... / —Fuges perquè t’és grat”. Rodoreda juga, sobretot, en els paratextos i altres aspectes laterals. Trobem, per exemple, un calembour a la introducció de Es pot ser una dona hornada? a partir del doble sentit que permet el mot endreça (dedicatòria o ordenament): “Farem una endreça ben endreçada. Això és feina de dones, oi? Però jo que haig d’endreçar tantes coses, no sé a qui fer l’endreça aquesta”. I unes ratlles més endavant l’autora acaba el proemi amb un viceversa esclaridor: “Dic el que no penso i penso el que no dic. Però al capdavall sempre dic el que he pensat, sense pensar el que he dit”. No és estrany que la Rodoreda adulta no pensés de reeditar-les, però ara mateix es publiquen i àdhuc es premien novel·les molt inferiors a Un dia de la vida d’un home anomenat Ramon Rampell.