dijous, 8 de febrer de 2007

Camiller camillaire

Ha nascut una estrella. Es diu Miquel Camiller, àlies Camil, i protagonitza la primera novel·la (negroverbívora) del lingüista, traductor i crucigramista Pau Vidal: Aigua bruta (Empúries). Negra perquè s’adscriu a les claus del gènere: hi ha un cadàver mort en estranyes circumstàncies, una trama oculta i una investigació que ens la revela. Negra també perquè el rerefons de tot plegat és la contaminació de l’aigua i verbívora perquè el llenguatge n’és un personatge central. Aigua bruta ha rebut el Premi de Literatura Científica per les dues ciències que explora: la química derivada dels abocaments tòxics que apareixen a la novel·la i la lingüística. Perquè Camiller és un filòleg gourmet (com Vidal) amoïnat per l’extinció de moltes paraules (com Vidal) que visita els pobles del país en moto (com Vidal) a la recerca de mots fins que topa amb un excursionista mort i comença a interessar-se per les qüestions medioambientals (com la germana científica de Vidal). En el moment dels fets en Camil exerceix de caçamots per a una obra sobre l’argot que paga l’Acadèmia d’Estudis Catalans. Més enllà de l’encàrrec, té la dèria colossal d’actualitzar el Diccionari etimològic i complementari del mestre Coromines al català d’ara i aquí (català d’harakiri, potser en podríem dir) i no acaba de tenir gaire bones relacions amb el NOCAT (Nomenclatura Catalana) ni, en general, amb la societat actual. La novel·la és una festa verbal que retrata amb agror la Catalunya d’ara. El ventall de registres lingüístics del català que hi trobem és ampli i reeixit. Ben hilarants són les relacions entre l’àvia balear i la becària xava d’en Camil. O el doble registre escandalosament dissonant que fa anar un guàrdia urbà amb contactes als baixos fons segons si està de servei o no. Vidal controla sempre la trama però ens fa salivar amb un llenguatge ric i uns paràgrafs hipotàctics amb un tremp que ni al Pallars. Camiller tanca un cercle virtuós que va engegar en espanyol el català Vázquez Montalbán amb la sèrie del gallec Carvalho, continuà en italià el sicilià Camilleri amb la sèrie de Montalbano i ara completa Vidal en català amb el seu Camiller. Es nota el mestratge de Camilleri, a qui Vidal tradueix habitualment, però les aportacions personals són prou notables per augurar un futur esplendorós a aquest detectiu accidental destinat a ser un desentrellador que desentrelli molts entrellats. Per cert, que en català tenim camillers i camillaires, i tots dos referits als cantaires de caramelles. No pas als portalliteres, que tampoc estem tan greus! Llarga vida a Miquel Camiller i a la llengua que l’encaramel·la!