Beure Mata

El doctor Pere Mata i Fontanet (Reus, 1811-1877) ha passat a la història associat a l’institut homònim de Reus que va construir Domènech i Montaner, un edifici conegut i saludat amb un bé de déu de sinònims: sanatori, nosocomi, manicomi, centre de salut mental o hospital psiquiàtric. Mata, a banda de metge, va exercir d’escriptor. En espanyol, va publicar assaigs mèdics (Examen crítico de la homeopatía), novel·les històriques (El idiota o los trabucaires del Pirineo), estudis sobre lingüística (Curso de lengua universal) i en català poemes com Lo vot complert o Records de la pàtria. Però Mata, liberal inquiet, també ha passat a la història mortificat per uns versos satírics de Bretón de los Herreros. La llegenda els fa protagonitzar una picabaralla de veïns al Madrid del segle XIX que recorda el conflicte de La Paloma a la Barcelona del segle XXI. Mata seria el veí preocupat per la contaminació acústica i Bretón el noctàmbul empedreït que circula a hores intempestives. Pel que sembla, fart que els amics de Bretón s’equivoquessin de porta a altes hores de la matinada, Mata va penjar un rodolí que feia: “No vive en esta mansión/ ningún poeta bretón”. La resposta del jocund Bretón passaria a la posteritat en un pasquí deliciós, que feia: “Vive en esta vecindad,/ cierto médico poeta,/ que al final de la receta/ firma Mata y es verdad”. Ara, el doctor en psiquiatria Joan Romeu Bes m’envia una contrarèplica de Mata que desconeixia. Romeu em diu que l’any 1962 el catedràtic Sánchez Lucas, anatomopatòleg com Mata, l’explicava a les seves classes de la Facultat de Medicina de Barcelona, suposo que per restaurar l’honor poètic del doctor reusenc. Fa així: “Este médico poeta/ a quien tanto se maltrata/ ni visita ni receta/ y por lo tanto no/ Mata”. Com que la majoria d’aquests calembours circulen en espanyol, quan escrivia Verbàlia vaig buscar-ne en català. El millor el vaig localitzar a L’Esquella de la Torratxa, a instàncies d’en Tísner. És una quarteta que satiritza l’afició a la beguda de la reina Maria Cristina, regent d’Espanya fins a l’entronització d’Alfons XIII. Després d’una de les seves nits etíliques li van engaltar: “La reina al sopar del Ritz/ no duia mantell ni corona/ però portava mantellina,/ i que n’estava, de mona!”. Com que el llenguatge és un ésser viu, cal fer dues precisions. Als lectors menors de trenta anys cal recordar-los que “agafar una mona” volia dir emborratxar-se. Als menors de seixanta, que “portar mantellina” també. És a dir, que la reina anava doblement trompa, pet, gat o havia agafat una merda com un piano (de cua).