Allons enfants

Alonso, en fantàstica traducció del francès al “català matisadament valencià”, ens acosta l’univers riquíssim de Michel de Montaigne. De moment, ha sortit el llibre primer dels Assaigs (Proa, 2006), però l’operació inclou també els altres dos. L’obra de Montaigne és una fita literària de primer ordre. De fet, els seus assaigs estableixen la matriu d’una escriptura que fixa les divagacions del pensament. L’assaig és l’escriptura dels exploradors que investiguen, documenten, opinen i argumenten. Montaigne és amè, plenament vigent i absolutament antipedant. La seva escriptura s’acosta a l’hipertext. Relaciona conceptes aparentment allunyats, fa links, copia (citacions) i les enganxa (en el discurs). Llegim-lo: “Comence ordinàriament sense cap pla; la primera idea fa que vinga la segona (...) m’agrada més escriure dues cartes que tancar-ne i plegar-ne una”. Sense Montaigne potser mai no hauríem arribat a Google. Aquesta última frase és pura demagògia de publicista (no confondre publicista amb publicitari), però l’escric a consciència perquè cap lector actual no hauria de tenir por de capbussar-se en la lectura dels Assaigs. Si us agrada llegir diaris us agradarà llegir Montaigne. I això ja no és demagògia. Anem a demostrar-ho. Per exemple, els aficionats als jocs verbals que acostumen a sortir en aquesta secció trobaran grans moments de gaudi. Els recomano que, per anar fent boca, obrin el volum que ara edita Proa pel capítol XLVI “Sobre els noms”, que comença d’una manera ben prometedora: “Per bé que hi haja moltes herbes, tot s’enclou sota el nom d’amanida. Igualment, sota la consideració dels noms, em dispose a fer ací un batibull de diversos elements”. Repassa després algunes històries delicioses amb l’onomàstica d’element central. Per exemple, fa èmfasi en el costum de fer seure els homònims a la mateixa taula i això li permet anar a petar a un episodi gastronòmic francament extraordinari. Resulta que l’emperador romà Septimi Geta feia distribuir el servei dels seus plats segons les inicials dels noms dels menjars. Potser per coqueteria, M. de M. ho exemplifica amb els que comencen per la seva inicial: “així se servien els que començaven per M: mouton, marcassin, merlus, marsouin, i així també d’altres”. Vicent Alonso, traductor atent i amatent amb el lector, hi afegeix una nota esclaridora a peu de pàgina: “He preferit, per raons òbvies, conservar els noms originals el significat dels quals és ‘corder’, ‘senglar jove’, ‘lluç’ i ‘beluga’”. Bon profit.