Murakami i Nolla: chapeau!

La fascinació que molts poetes catalans van sentir per les formes poètiques japoneses com la tannka o l’haikú va donar pas a una exploració més àvida de la literatura japonesa del segle XX. Al mite de Mishima s’hi van afegir aviat les obres majors dels dos Nobel Yasunari Kawabata —La casa de les bellas durmientes (Caralt, 2005)— i Kenzaburo Oe —Una cuestión personal (Anagrama, 1995)—, però ni de l’un ni de l’altre no disposem encara cap traducció al català. En canvi Haruki Murakami, un autor de la generació posterior, ha tingut més fortuna. Després de El meu amor Sputnik (Empúries, 2002) i L’amant perillosa (E, 2003), Tòquio Blues (E, 2005) va triomfar entre els lectors catalans. Ara Empúries hi torna amb una altra novel•la de gran nivell: Kafka a la platja. Murakami aconsegueix bastir amb una agilitat encomiable una història edípica que es desenvolupa en diversos nivells de la consciència dels personatges. Assistim, meravellats, als avatars de la vida normal i l’onírica. Aprovem la maligna personificació del coronel Sanders, l’home del logo del Kentucky Chicken Fried (“El meu paper és garantir la correlació dels diferents mons. Que després d’una causa hi hagi sempre un efecte. Que els significats no es barregin. Que abans del present vingui sempre el passat.”), o de Johnny Walker, a qui potser no cal presentar. L’agilitat estilística de Murakami fa curtes les 500 pàgines (“Era el típic edifici caigut en desgràcia que es pot trobar en qualsevol ciutat i que Dickens descriuria al llarg de deu pàgines”). A més, el contrapunt entre la veloç fugida de l’adolescent Kafka Tamura i el lent encalç del vell Nakata modulen el ritme de lectura. Nakata no acaba de girar rodó ni té records ni sentiments, però parla amb els gats. L’excel•lent traducció d’Albert Nolla és un factor clau en la sintonia que el lector català pot establir amb el món de clarobscurs que ens proposa Harukami, però llueix especialment en passatges tan delicats com els diàlegs felins de Nakata: “—Si és verat, en Kuamura el lliga. I si el lliga, el busca. —Perdoni. Com li he dit abans, en Nakata és una mica totxo i no acaba d’entendre el que diu. ¿Que m’ho podria repetir? —Si és verat, en Kuamura, el guilla. I si el busca, el lliga. —Això que diu del verat, ¿vol dir el peix? —Qui guilla és el verat, però qui el lliga és en Kuamura. En Nakata es va passar la mà pels cabells, curts i blanquinosos, i es va quedar pensarós. ¿Com podia resoldre aquella endevinalla del verat i sortir del laberint en què s’havia convertit la conversa?” L’Albert Nolla se’n surt i ens permet gaudir a gat què vols de la senzilla complexitat de Murakami. Chapeau!