Rusiñolades oraculars

L’Avenç acaba de publicar Màximes i mals pensaments, una obra tardoral de Santiago Rusiñol que podríem contratitular Mínims i mals penjaments. Pla, en encertada síntesi que l’edició recull a la contracoberta, afirma que Rusiñol hi estableix l’esquema del seu escepticisme. A l’epíleg, Margarida Casacuberta diu que “acompleix el caràcter universal de la literatura moralista, però no en relació amb una veritat sinó amb la invalidació de la mateixa existència d’aquesta veritat”. El llibre és tan ambivalent que acaba amb un oximoron: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”. Llegides 80 anys després d’escrites, les dues-centes màximes del vell Rusiñol transmeten una barreja de crepitació i decrepitud. Les que tracten de les relaciones entre homes i dones han envellit malament: “La dona vol tenir el peu petit i l’home el cap gros. En vanitat, els extrems es toquen”, o “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”. També n’hi ha que tenen tots els números per escandalitzar els usuaris dels articles el/la i els/les: “La dona és com el violí, afina o no segons qui la toca”. En canvi, quan Rusiñol parla de sentiments, els seus penjaments suren: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. I l’interès augmenta quan s’ocupa d’afers macrosocials, fins al punt d’atènyer un to oracular. M’he entretingut a relacionar-les amb fets actuals i déu n’hi do. De la filantropia de Bill Gates: “Els regals que fan els grans milionaris a la Humanitat, no solen ser regals, sinó propines”. Del circ mediàtic: “Enganyar els homes, d’un en un, és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil”; de Jiménez Losantos: “Quan un home té raó no crida, i, quan no en té, crida per fer veure que en té”; d’una lamentable picabaralla entre Arús i Sardà: “Les corones que es porten als morts són perquè les vegin els vius que queden”. Del turisme: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”. De la corrupció immobiliària: “El robament, si és molt gros, es dignifica”; del jutge Estivill: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó”. El profeta Rusiñol fins i tot emet missatges polítics: “El que es ven el vot sap el que dóna, el que el regala no sap el que es pesca”. Reben neocons i liberals (“L’absolutisme és la tonteria concentrada. I el liberalisme, la tonteria escampada”) i comunistes (“Si és veritat, com asseguren, que la propietat és un robatori, el jorn que tot sigui de tots, tothom serà lladre”). Pas malament.