El cònsol Altaió

La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu... (Eumo, 2007) és l’última proposta del traficant d’idees Vicenç Altaió, aquest cop de la mà del seu yang Claret Serrahima. Són textos onírics, que tornen i retornen com un bisens a la tradició de les destradicions en la qual s’inscriu Altaió, ençà de l’ultrason i més enllà de l’inframón. Hi ha una inquietant barreja de prosa notarial i poema surrealista, de fets i de sets, de mots feréstecs i silencis cartoixans. Em recorda La boutique obscure de Georges Perec, en el qual l’oulipista transcrivia 124 somnis amb l’única condició d’excloure’n els noms propis, per pudícia. Altaió no només no elimina deliberadament les al·lusions específiques dels seus textos onírics sinó que, de la mà del treball gràfic (i tipogràfic) de Serrahima, les subratlla, les accentua, les fa visibles, les extreu del text i les recombina en un context diferent. Però ni transcriu ni descriu. S’endinsa en l’àmbit oníric i escriu des d’allà mateix. A més, La consola de Cadaqués practica la combinatòria de les emocions, explora la inintel·ligibilitat amb un difuminat tipogràfic que neguitejarà els amenaçats de presbícia i assaja espais per a la lectura compartida amb els dos lectors en posició d’escacs. Un estudi onomàntic dels coautors d’aquest llibre oníric suscita aproximacions interessants. Amb les lletres de Vicenç Altaió trobem l’anagrama “Eviti la Cançó” i les de Claret Serrahima donen “Ahir resta reclam”. Plegats, la combinació de les seves 27 lletres en defineix a la perfecció la poètica. “Ètica: ahir va alçar el somni cert”. A la pàgina 63 del llibre, que és la meva per raons que ara no vénen al cas, hi llegeixo un paràgraf que faig meu per rematar aquesta columna putativa que compartia espai, en temps ja remots, amb l’escriptura sense llançadora que Altaió tramava a l’Avui de cada setmana: “Sóc feliç com mai de trobar-me amb els llibres. No hi ha ni un sol metre quadrat de paret buit on penjar-hi un quadre o un dibuix, tot és ple de llibres arrenglerats, l’un rere l’altre, sense ordre alfabètic, cronològic o temàtic que posi ordre pràctic. S’hi respira el vici total. Res no sembla dedicat a l’exhibició o a la contemplació, tot és pura concupiscència. Els tractats de perspectiva es barregen amb els de poesia, i els de literatura són de literatura artística, i els de filosofia són de filosofia del llenguatge, i els d’història són d’històries viscudes. D’entre els nostres, hi distingeixo, per aquí, per allà, Don Ramón del Valle-Inclan i Ramón Gómez de la Serna, D’Ors i Cirlot, Foix i Brossa, tots en primeres edicions. No és per atzar que Llull apareix al costat de llibres d’última generació en informàtica”. Ben tornat.