dijous, 10 de maig de 2007

Stoppard non stop

Tom Stoppard és un dels dramaturgs anglesos amb més projecció. Va aconseguir el seu primer gran èxit internacional amb Rosencratz i Guildenstern són morts (1967), una comèdia protagonitzada per dos personatges secundaris de Hamlet que ell mateix portaria al cinema l’any 1990. Les seves incursions en el món del guionatge cinematogràfic inclouen títols tan coneguts com L’imperi del sol (1987) amb Spielberg, l’adaptació de La casa Rússia (1990) de Le Carré o Shakespeare in love (1998). El seu teatre no s’ha prodigat gaire pels nostres escenaris, però ara estem d’enhorabona, perquè podem veure Arcàdia (1993) a la Sala Petita del TNC, dirigida per Ramon Simó. Arcàdia és considerada una de les seves millors obres. Som a Sidley Park, una casa de camp anglesa. L’acció va i ve de 1809 a l’actualitat i viceversa sense sortir mai de la sala d’estar, en un canvi d’època instantani que dóna al temps el valor de quarta dimensió. Passem dels fets que envolten la reconstrucció del jardí de la casa a la reconstrucció dels fets que proven de fer-ne uns estudiosos un segle més tard, amb la figura de Lord Byron de fons. És una peça rodona, en la qual les idees i les emocions conviuen d’una manera virtuosa. Stoppard aconsegueix que totes les discussions teòriques que interessen els seus personatges tinguin un correlat emocional de gran força escènica, tot plegat en un llenguatge molt ric i carregat de dobles sentits. Traduir-lo al català ha estat una d’aquelles dolces tortures que et fan comprendre a fons la famosa novel·la de Leopold Sacher-Masoch que va suscitar el terme masoquisme. Stoppard és un virtuós del joc verbal que s’acull a la tradició shakespeariana. Ja el 1979 havia escrit dues obres complementàries en aquesta línia: Dogg’s Hamlet i Cahoot’s Macbeth. A la primera trobem que els actors parlen un llenguatge anomenat Dogg. El Dogg conté paraules de l’anglès corrent però amb significats totalment diferents dels que els assignen els parlants anglesos. L’escena presenta tres estudiants no angloparlants que assagen una representació de Hamlet en anglès, és a dir, en una llengua totalment estrangera per a ells. Normalment en la mateixa funció també es representa Cahoot’s Macbeth: una versió reduïda de Macbeth feta davant els ulls escrutadors d’un policia secreta, el qual sospita que els actors són subversius que lluiten contra l’Estat. Per acabar-ho d’embolicar, Dogg’s Hamlet també conté una escena de quinze minuts de durada anomenada 15 minute Hamlet. És, en efecte, l’obra sencera de Shakespeare abreujada en quinze minuts i tot sovint es representa en funcions independents. No us perdeu aquesta Arcàdia.