El mot i qui el desvetlla

El missatge no és nou. La llengua catalana està en perill d’extinció. Només cal que busqueu qualsevol extintor i mireu en quina llengua l’han retolat. Davant d’una situació com aquesta tenim tres alternatives: dimitir, mirar cap a una altra banda o comportar-nos amb l’elegància natural que mostren les espècies en perill d’extinció. Pau Vidal ha optat per la tercera, la més animal. Hi ajuda que és un verbívor nat. Crucigramista, narrador i traductor de l’italià, té l’oïda fina i el sismògraf dels mots sempre a punt. Per això era tota una garantia encarregar-li una versió catalana del Cent mots à sauver del televisiu Bernard Pivot, un llibre que ha fet salivar milers de francesos a partir del programa espriuà. En perill d’extinció (Empúries) és la versió pauvidaliana de l’inventari pivotesc, tal com el subtítol aclareix: 100 paraules per salvar (i que ningú no vulgui tocar la pera amb el per a, que no toca). ¿Salvem els mots?, sembla preguntar-se. Doncs salvem-los, però ben salivats. I s’hi posa sense manies, de la a a la xeix, és a dir, d’alto les seques a xampany. Cent paraules o expressions genuïnes que, segons el criteri pauvidalesc, cada cop circulen menys. El lector hi troba el mot, posem Fotimer, explicat pel gourmet Vidal com qui parla d’una menja exquisida, sense oblidar-ne l’origen —l’etimologia de fotimer és una joia: prové de l’expressió fot-n’hi més—, una cita docta que en contextualitzi l’ús —aquí el gran Blai Bonet a Míster Evasió— i, en alguns casos, una curiositat afegida que Vidal acosta a la cabriola verbal tot anomenant-la Iepa-la —en el cas del fotimer, un mot bessó, ja extint, que es deia fotral, però hi ha un fotimer de iepa-les més gloriosos, com el de Paperina, en el qual es constata que la nostra expressió fer el paperina pren volada a Itàlia, atès que un papero és un ànec, fare una papera vol dir espifiar-la, de l’ànec Donald en diuen Paperino i sa xicota Daisy és la Paperina.

En perill d’extinció és un llibre molt estimulant i reeixit perquè venç la por a la inevitable mort del mot amb un cant carnavalesc a la vida de la dida. L’extrema subjectivitat de la proposta ja queda palesa a la coberta. El dissenyador hi situa un salvavides vermell envoltat d’una blavor oceànica. Dalt del dònut flotant hi escriu cinc paraules per salvar: caràcter, cogombre, gronxador, identitat i vespertí. Són paraules ben triades, però cap d’elles no figura a la llista centenària que proposa l’autor. Vidal, tot i que hi apel·la, va més enllà del col·leccionisme. Per això aposta per expressions com festejar en comptes de sortir, i renyir en comptes de tallar. O treballar de valent en comptes de l’anglicisme treballar dur. O paio o tu en comptes de l’omnipresent tio. Els calcs del castellà i de l’anglès han arraconat moltes expressions genuïnes de gran rendibilitat. Només cal pensar en el llur, al cel sia, o en d’altres monosíl·labs ferits: ca!, cal, las, mec, rai, tec, ves. Vidal afina l’eina amb l’ajut dels exemples que contextualitzen cada mot. En surt una veritable crestomatia que invoca a autoritats indiscutibles com Carner, Sagarra, Foix, Fabra, Pla o Bertrana però que no oblida Salvat, Fages de Climent, Pujols, Vayreda, Folch i Torres, Pitarra, Vallmitjana, el Papitu o fins i tot les escenes barcelonines d’Emili Vilanova.

Pau Vidal és lingüista professional. N’exerceix, per exemple, al programa concurs de BTV Joc de paraules, presentat per Elisenda Roca. Invoca l’autoritat i la tradició, naturalment, però la seva relació amb la llengua no és gens rígida ni autista. Para l’orella i és capaç de fer-nos salivar. El més important d’aquest En perill d’extinció no és la llista, ampliable a motsmorts@grup62.com, sinó el to. Amb el recent Ubert tot l’any del també filòleg Enric Gomà són dues lectures molt recomanables per adonar-nos del tresor que tenim abans d’escriure’n l’elegia.