dijous, 14 d’abril de 2005

Arrepapats

La mort del Papa Joan Pau II ens ha llegat una veritable allau d’informació diversa sobre l’ofici de dirigir la institució més antiga del món. Entre els múltiples aspectes històrics, socials, polítics i procedimentals, no s’acostuma a incidir gaire en la relació dels Papes amb l’enginy verbal. És lògic, perquè la gravetat de la figura del Summe Pontífex sembla allunyar-lo definitivament de la perillosa banalitat del joc. I no. Hi ha hagut molts Papes juganers. Hem sabut aquests dies del passat al teatre de Wojtila. Doncs bé, Baltasar Gracián atribueix la troballa del famós bifront que fa de Roma la capital de l’amor a Matteo Vincenzo Barberini (1568-1644), el Papa que sota el nom oficial d’Urbà VIII va viure en primera fila el famós procés a Galileu. Segons Gracián, quan encara no era sant Pare, Barberini va escriure: “Nomen si invertas Amor est, ut congruit illi./ Nam pius in populos cuncta subegit Amor”. La traducció de Gracián fa: “Roma es amor, porque como Madre universal del mundo abraza a todas las naciones y pueblos”, però no es priva de fer-ne una altra versió que ell mateix qualifica d’ excedida: “Roma, Amor, dice leído/ Al contrario, que su amor,/ Más que su grande valor/ El mundo todo ha rendido”.

Un altre Papa verbívor fou Giovanni Maria Mastai Ferretti, Pius IX (1792-1878). Durant el segle XIX la xarada es va popularitzar molt a Itàlia. En ple fervor xaradista, l’historiador de l’enigmística Demetrio Tolosani recull una xarada que es conserva autògrafa del papa Pius IX datada el 20 de setembre de 1870: “Il tre non oltrepassa il mio primiero;/ è l’altro molto vasto e molto infido/ e spesso spesso fa provar l’intero”. Els tres mots en cursiva són codis xaradistes que es refereixen a la primera síl·laba, la segona i el total de la paraula. La resposta és Tremare (tremolar), en el benentès que el primero és el número tres (tre), l’altro es resol amb la vastitud del mar (mare), el qual tot sovint fa tremolar de fred, tal com assenyala l’intero (tremare). Menys innocent és l’exemple d’anagrama antonímic que Isaac de Disraeli atribueix al papa Climent VII quen l’any 1605 va anul·lar el casament que havia unit l’any 1572 els reis de Navarra Enric III i Margarida, filla d’Enric II de França i Caterina de Mèdici. Segons es pot llegir en unes sucoses Mémoires publicades després de la seva mort, la reina patia el que avui en diríem nimfomania, de manera que el rei estava consternat. Doncs bé, el Papa Climent VII va anul·lar aquell tumultuós matrimoni però va fer circular un anagrama beatífic. Amb les lletres del seu nom MARGUERITE DE VALOIS va formar SALVE, VIRGO MATER DEI.

De tota manera, el meu episodi papal preferit és l’atribuït al grandíssim verbívor ravenès dom Anacleto Bendazzi, professor de Joan XXIII. Quan una delegació que havia visitat el Papa a Roma li va traslladar unes paraules de salutació de part de l’entranyable Joan XXIII, el primer que els va preguntar Bendazzi va ser si les havia pronunciades dret o assegut. Estranyats, els seus visitants li van dir que el Sant Pare havia parlat amb ells a peu dret. Aleshores dom Anacleto va exclamar satisfet: “Bene, allora vuol dire che non ha parlato di me ex cathedra, e pertanto il suo giudizio non è da ritenere infallibile!”. En italià una cattedra és una cadira i, per tant, permet el joc homofònic amb l’expressió llatina ex cathedra. Quan un Papa parla ex cathedra posseeix indiscutiblement la veritat i, per tant, és infal·lible. Si parla a peu dret, segons Bendazzi, ja és diferent. Probablement, el Papa Joan Pau II s’ha passat més temps assegut que no pas dret en el decurs del seu llarg pontificat.