Acrobàcies

El valencià Amadeu Viana exerceix de catedràtic de filologia catalana a la Facultat de Lletres de Lleida. S’ha dedicat fonamentalment a la sociolingüística, però els lectors més contumaços el coneixem (i reconeixem) per les seves magnífiques traduccions catalanes dels llibres més complexos de Lewis Carroll: Through the Looking Glass (A través de l’Espill; Quaderns Crema, 1985) i The Hunting of the Snark (La caça del Merma; Pagès, 1999). Ara Viana acaba de publicar un assaig molt recomanable que du per títol Acròbates de l’emoció (Arola Editors, 2005). Unes acrobàcies, aquestes, que Viana extreu de les reflexions sobre l’humor que Arthur Koestler va establir a The Act of Creation (1967). En aquest context l’acrobàcia de l’emoció és un curtcircuit. El que els verbívors en podríem dir un xoc de mots. Koestler va arribar a inventar tota una terminologia que no ha prosperat gaire, però que Viana tanmateix recull. Son tres neologismes parònims amb què l’autor hongarès es refereix a la unitat del sentit còmic —batema—, la unitat d’emoció —patema— i la unitat d’aprenentatge —matema—, en el benentès que Koestler considera l’humor com la regió central que separa el descobriment científic de la creació artística. És a dir, que el pallasso seria la frontissa entre l’artista i el científic. El suggerent assaig de Viana sintonitza amb aquesta visió de Koestler. L’autor valencià ja ens el presenta amb un subtítol prou il·lustratiu: “exploracions sobre conversa, humor i sentit”. És obvi que la vida és conversa. Què, sinó? Per això aquest catedràtic heterodox d’interessos amplis i mirada irònica decideix conversar amb els pensadors més importants que s’han ocupat de reflexionar sobre una qüestió tan sumament estantissa com l’humor.

Assistim, doncs, als ressons de les converses que Viana manté amb Freud (Der Witz und sein Beziehung zum Unbewussten, 1905; traducció castellana a Alianza: El chiste y su relación con lo inconsciente), Bergson (Le rire: essai sur la signification du comique, 1940; traducció castellana a Espasa-Calpe: La risa: ensayo sobre la significación de lo cómico) i especialment amb el mateix Koestler, sense oblidar les reflexions d’Attardo, Bateson o Douglas, entre molts d’altres. L’assaig de Viana és com un bosc ple de pinassa. Les traces dels camins van quedant esborrades però tanmateix és perfectament transitable. Vibrem amb bisociacions —el que en altres àmbits retòrics coneixem amb els noms de dissociació o fins i tot dilogia— com ara la que conté el rètol “S’admeten talons” situat en una sabateria (“I ara, una sabateria on no admetessin talons!”). Compartim el seu diagnòstic sobre el fenomen: “bisociar, si ho entenc bé, és associar discursivament i dissociar implícitament”. Topem també amb llargs fragments de conversa quotidiana estesos a la taula de dissecció del doctor en pragmàtica que Viana porta dins. L’imaginem amb la bata verda dels cirurgians, buscant els mecanismes de l’humor en textos emblemàtics de l’absurd. Tornem a Beckett de la seva mà, igual com abans vam rellegir Carroll. Ens adherim a la seva fantàstica pregunta: “¿seria possible organitzar un discurs completament coherent amb preguntes?” Ens fixem en la seva resposta: “és possible”. Rellegim l’opinió de Manuel Rivas sobre que l’himne gallec no conté afirmacions sinó preguntes, de manera que quan algú el canta sembla Hamlet, i encara gosem afegir-hi un oi?

No cal fer acrobàcies per llegir Viana. El seu assaig d’assaig és plenament reeixit, i això sol ja és notícia. No m’estranya que una de les principals artèries urbanes de la ciutat de Lleida estigui dedicada al Príncep de Viana.