Singularitat plural

Fa cosa d'un mes, la lectora Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols) ens va fer veure que el "bridge" era tingut pels diccionaris catalans com un monosíl·lab fonètic que sonava "britx" però esdevenia bisíl·lab per escrit (separat "brid-ge"). El plural d'aquest popular joc de cartes era "bridges", un mot que sona bisíl·lab segons la pronúncia anglesa ("britges", si fa no fa) però que en català viu en l'esquizofrènia: les transcripcions fonètiques el fan monosil·làbic ("britxs") i les escrites el separen com un bisíl·lab ("brid-ges"). Aital riquesa em va empènyer a sol·licitar mots plurals força singulars, i viceversa, com els ara famosos "talibans" (quan "taliban" ja és el plural de "tali" en llengua local afgana), els saborosos "espaguetis" (que sense la S final ja pluralitzen la pasta italiana "spaghetto") o els "bàrmans" (ja que en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men"). Al respecte d'aquest últim, la Rita Ulloa (Barcelona) assenyala que els "bàrmans" s'haurien de netejar amb un "eixugamans", un terme singular amb aspecte ben plural que en català esdevé invariable.

És la Cèlia Riba (Ciutat de Mallorca) qui aporta més exemples d'aquests singulars tan plurals del català, com ara un rentaplats, un pintallavis o un setciències. Aquest últim exemple serveix de pretext perquè Rosa Narváez (Barcelona) faci tota una divertida elucubració sobre el fet que aquesta mena de saberuts no siguin coneguts com vuitciències o setzeciències... En realitat, la lògica i alguns estudiosos de l'etimologia semblen assenyalar al número set pel sistema universitari medieval. Els estudis de preparació a la filosofia i a la teologia es cursaven en dues fases: el Trivium (o trivi) i el Quadrivium (o quadrivi). El trivi comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica. El quadrivi l'aritmètica, la música, la geometria i l'astronomia. Aquests set sabers són els que inspiren el terme "setciències".

Cèlia Riba aporta més plurals italians singularitzats en català, com el "confeti" (de "confetto"), el "tuti" (de "tutto") o els "saltimbanquis" (quan "saltimbanchi" ja és el plural de "saltimbanco"). Però el cas més curiós que recorda Riba és el dels "putxinel·lis". Aparentment seria un nou cas de repluralització, però resulta que la "pulcinella" italiana és un terme invariable que ha passat a d'altres llengües de l'entorn sense canvis: "polichinelle" en francès i "polichinela" en espanyol, per exemple. Riba atribueix la forma catalana a la creença popular de caire humorístic, que bona part de les paraules italianes acaben en -i a causa de l'abundància d'aquesta terminació en els plurals masculins. Però alguns diccionaris, per exemple el Zingarelli, admeten com a forma plural rara el "pulcinelli" que justificaria el nostre "elis elis putxinel·lis"... És a dir, que els catalans o som de la broma o som rars. Singulars.

Un últim exemple ens mostrarà que les vides dels mots poden ser tan recomplicades com les nostres. Es tracta dels famosíssims "mass media" que donen peu als fenòmens "mediàtics", un dels adjectius més malbaratats en aquests últims anys. "Media" és un plural llatí que ens arriba a través de l'anglès i que molts singularitzen sense manies tot parlant d'aquest "media" o d'aquell altre. És clar que el singular dels "media" ens menaria al món dels esperits, perquè llavors en diríem "mèdium".