Lletrejant amb Myla Goldberg

Si a aquestes alçades encara no han fet la carta als reis anotin aquesta novel·la: La estación de las letras de Myla Goldberg (RBA). Una d'aquelles petites perles que deixen petja. Els verbívors trobaran episodis francament gratificants en aquesta actualització de les pràctiques ludolingüístiques dels cabalistes, però l'interès va més enllà dels quefers verbals. Protagonitza la novel·la la típica família jueva als Estats Units: un pare omnipresent amb un passat místic (Saul), una mare absent que oculta un secret (Miriam), un adolescent que pretén eixamplar els horitzons espirituals que li ofereix el judaisme (Aaron) i una preadolescent tímida que no destaca en res (Eliza). En poques pàgines l'autora aconsegueix situar-nos en un ambient morós que porta anys covant-se. Sabem tot el que ens convé saber de cadascun i assistim, expectants, als avenços que la vida els depara.

Un do ignot d'Eliza catalitzarà tota l'acció de la novel·la: la seva insòlita capacitat per relacionar amb exactitud el so de les paraules amb la seva grafia. En anglès, són freqüents els concursos escolars de lletreig ("spelling"), atesos els paranys ortogràfics que separen molts mots de so aparentment proper. De manera que quan Eliza guanya el campionat escolar i després comença a escalar posicions en els campionats regionals fins arribar a la final nacional la vida familiar se sacseja. Les habilitats verbívores d'Eliza, per tant, actuen de detonant. Son germà Aaron descobreix els hare krishna, sa mare intensifica el seu vici secret i son pare retroba les llunyanes aspiracions juvenils d'arribar a capir els missatges d'Abraham Abu-l'Afiya, pare de la mítica Càbala hebraica que es desenvolupà entre Provença, Catalunya i l'Aragó a primers del segle XIII.

Un paràgraf retraduït en el que la jove Eliza explica el procés que segueix cada cop que competeix en els concursos de lletreig ens ajuda a capir el to de la novel·la: "És difícil d'explicar. Tot comença dins del cap quan sento una veu que em diu la paraula. Després, la veu esdevé alguna cosa diferent, que no és ni aquella veu ni la meva. I quan això passa sé que és la veu de la paraula, que és la mateixa paraula la que em parla. Tota la resta és silenci. Encara que hi hagi altres sorolls jo no els sento; aquesta és una de les raons per tenir els ulls tancats, perquè sinó és molt estrany veure coses al meu voltant i no sentir-les. Però la raó principal per tancar els ulls és que així puc veure la paraula dins del meu cap. Tan aviat com sento la veu de la paraula, les lletres comencen a ordenar-se per si mateixes. A vegades cal que passi una estona fins que es col·loquin correctament, però quan ho aconsegueixen deixen de moure's i jo sé que el lletreig està ben fet. De manera que em limito a dir el que estic veient, i això és tot". Els exemples perden intensitat en la versió castellana perquè el lletreig castellà ofereix menys dificultats que l'anglès, però tot i això la traducció d'Antoni Puigròs funciona perfectament.

Campionat rere campionat, Pare i filla compartiran el llarg camí de perfecció mística que la Càbala atorga a les relacions amb el llenguatge. Però aquest trajecte avançarà en paral·lel a la descomposició familiar. La estación de las letras és una novel·la verbívora que conjumina el plaer del joc amb la combustió del foc.