L'alfabet en somnis

Des de fa tot just deu dies i fins al tres de març es pot visitar una d'aquelles exposicions de les que paga molt la pena de veure: "Alfabeto in Sogno (dal carme figurato alla poesia concreta)". El problema és que cal pagar un plus en transport per arribar-hi (és a la Biblioteca de Reggio Emilia, a una hora llarga en tren des de Milà) però resulta tan destacable i és tan poc freqüent, que tant de bo la pena quedi pagada per molts lectors de l'Avui. La mostra parteix dels pressupòsits establerts pel grandíssim estudiós Giovanni Pozzi, autor d'obres magnes com ara La parola dipinta (Adelphi, 1996) o Poesia per gioco (El Mulino, 1984), en les quals sistematitza la poesia artificiosa del Barroc i la contraposa a la tradició avantguardista que emana dels cal·ligrames d'Apollinaire.

La mostra de Reggio Emilia és un veritable Palau del Sado per al bibliòman verbívor. Un mira'm però no em toquis. S'hi mostren les edicions originals de llibres com el Primus Calamus de Juan Caramuel o els bells poemes laberíntics de Raban Maur. Hi destaquen perles com ara l'edició que el venecià Aldo Manuzio va fer en 1499 del Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna o la Divina proportione de Luca Paccioli, al costat de múltiples edicions lul·lianes, llibres de Giordano Bruno, mètodes d'encriptament, l'ampolla lletrada del Pantagruel de Rabelais, exemplars del quadrat màgic "Sator", representacions dels sortilegis cabalístics i molts altres tresors bibliogràfics de l'era Gutemberg. Fins i tot hi descobrim pintures d'Albert Dürer que contenen criptogrames i altres mostres de la importància de la poesia combinatòria barroca. Però tot això, tal com indica el subtítol de la mostra, és només la primera part de la història. Els comissaris de l'exposició, igual com abans havia fet Pozzi, han volgut fer un salt de tres segles per recollir els fruits de la profitosa relació entre imatge i paraules a la primeria del segle XX. És llavors quan els arbres sefiròtics del jesuïta Athanasius Kircher o les rodes hebrees de Moshe Cordovero es barregen amb els poemes de Filippo Tommaso Marinetti o de Paolo Buzzi.

Ara les joies de la corona són la primera edició dels Calligrammes de Guillaume Apollinaire o el poema de Stéphane Mallarmé "Un coup de dés jamais n'abolira le hazard" al número 17 de "Cosmopolis" (maig 1897). La contraposició resulta molt profitosa. Òbviament ens trobem davant d'operacions paral·leles que vibren en una certa sintonia, però hi ha trets que canvien d'una època a l'altra. El material antic és fill de la pruïja combinatòria i s'hi rabeja amb un gran desplegament tècnic. A les avantguardes domina la simplicitat, tant des del punt de vista tipogràfic (cal·ligrames com el de la pluja d'Apollinaire tenen un to quasi infantil) com des del punt de vista de la lectura. La complexitat compositiva d'un poema laberíntic de Raban Maur és més propera als mots encreuats que no pas als cal·ligrames. En canvi, la frescor que desprenen algunes manipulacions lingüístiques de l'avantguarda transformen els jocs barrocs en material feixuc i enrevessat. Que cadascú trïi. Entre Kircher i Duchamp, sempre triaré aquest segon. Entre Colonna i Marinetti sempre el primer. Per si algú no hi és a temps, el bellíssim catàleg és editat per Edizioni Gabriele Mazzota (Foro Buonaparte 52. 20121 Milano).