¿Selat? Jisàs!

Aquest Nadal Pau Riba ha publicat un d'aquells llibres extraordinaris que els amants de les etiquetes qualificaran d'"inclassificable", però que els verbívors de mena sabrem classificar perfectament, en el sentit de transformar-lo en un dels nostres clàssics. Es tracta del seu "Jisàs de Netzerit" (Columna), més que un llibre un LCD (llibre i compact disc), atès que l'il·lustrada edició porta una butxaqueta de paper amb un disc que conté onze magnífiques "Nadadales" (sic) enregistrades amb les veus de les tribus reunides de Pau Riba i Memi March, juntament amb Sisa, Jordi Pujol, Enric Casasses, Pascal Comelade, Roger Mas, Carles Belda, Helena Casas o Joan Reig al capdavant dels Armats de Constantí. Gent de Pau, podríem dir-ne. Nadadales per reconciliar-se amb aquest gènere xic.

El relat del llibre és la història de Jesús de Natzaret narrada amb elements de "La Guerra de les Galàxies" i Riba la situa en un video secret rodat a sis dies de la nit de cap d'any del 2000. Potser els trekkies militants hi trobaran a faltar el codi canònic de referents, però aquest Riba mai no ha estat gaire canònic (ni catòlic) en res, i d'altra banda la banda sonora nadadalenca (sic) transforma el relat en una il·lustració verbal —al seu torn il·lustrada amb els dibuixos de Linhart, Gabi, Pere Joan, Àlex Fito i Max— d'un disc narrat per un Pau més intergalàctic que mai. Llegir aquest "Jisàs" és una delícia, però encara és més deliciós escoltar-ne la versió radiofònica que contenen els dotze talls que acompanyen alternativament les onze nadadales al CD. Les versions de cançons populars com "La mare de Déu", "Les dotze van tocant" o "El desembre congelat" són molt bones, però el relat futurista, en el qual la verge queda prenyada per l'acció sobtada d'una mena de comandament a distància i el portal esdevé un hangar, no desmereix gens ni mica en la veu metalitzada del seu autor.

Una de les estratègies verbívores que utilitza Pau Riba per marcar el to psicodèlic de la proposta és el desplaçament vocal. Com en el "Great Vowelshift" que va canviar el so de totes les vocals de l'anglès modern (d'aquí que "e" es pronuncïi "i"), Riba fa un corriment vocàlic als noms de tots els protagonistes, començant pel Jisàs de Netzerit. Els seus pares esdevenen Jusip i Meroe, l'innominable es diu aquí Ieví, el poble jueu esdevé el poble Jaïa a Osreïl (Israel), Betlem Bitlim, Judea Jadie i Guelolie (Galilea) un petit planeta del sistema de Pelistone (Palestina) a la galàxia Motgè Uroïnt (Mitjà Orient). L'estratègia verbívora no té un nom definit (en podríem dir traslació vocàlica, ¿per què no transvocalisme?), però provoca un veritable festival verbal. Resulta addictiu llegir com Císer Iagast (Cèsar August) malda per treure l'exèrcit romà de la Brotènnoe (Bretanya) i la Guèloe (la Gàl·lia), on se les heuen amb la tribu d'Estirox (Asterix) i Ubilox (Obelix). El transvocalisme ribià aplicat a la classe política catalana ens situa en un país on el patriarca Pajul és a punt de fer el traspàs als seus hereus Mes i Daren Lliode, mentre Meregaell, Nedel i Muntolle esperen torn davant l'aquiescència de Seare i les ambicions de Cerud-Ruvore. A tot això els del Pipí van fer ofertes, a veure si cola, i Pajul fa veure que crida: "Vosque Cetelanoe Lloari!" Lloat sia Jisàs de Netzerit!