Vintroceràmica

L’escriptura de Jordi Vintró és una ceràmica capaç d’’hipnotitzar-te tant si la llegeixes amb l’ajut d’un microscopi com si et proveeixes d’un telescopi per degustar-la. Vintró, amb Sunyol, va ser un dels primers escriptors catalans que van explorar les possibilitats de la constricció oulipista. Seu és un curiós sil·labari paronomàsic a la manera dels que van fer Perec en francès o Calvino en italià. A Ludwig (1992) sovintejaven els poemes escrits a partir d’una trava inicial. Tres exemples bastaran per copsar l’abast de l’operació: els catorze versos d’”Astres” es desplegaven en 33 línies d’onze lletres sense cap repetició que contenien les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents i una consonant nova; “Clandestins” prescindia de les set lletres que tipogràficament s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i també de les cinc que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici d'homogeïnitat tipogràfica que començava així: “vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins o mars, o no són res”; finalment, “Epitalami” estava escrit amb les lletres dels noms dels seus destinataris: Òscar Günther i Marta Isbert. Un lustre més tard la Vintroceràmica tornà a excel·lir a Insuficiència mitral (1997), un llibre extraordinari escrit i traduït en estat de gràcia que caldria recuperar amb urgència. Ara el nou poemari de Vintró obre la col·lecció “Alabatre” de Labreu Edicions, flanquejat per dos llibres d’Andreu Subirats i Josep Pedrals que també mereixen atenció preferent. La nova mostra Vintroceràmica es diu Cartes de sotamà. El lector hi troba poemes que apel·len a les emocions per la via de la intel·ligència i viceversa. Impagable “La poesia és sentiment”, que comença “La poesia és sentiment,/ és la recança i el lament,”, passa per “la lluna plena, l’escrot ple,/ l’èdip i l’ego a coll-i-be,” i acaba amb “tot el que viu i vibra als llocs/ més remots, on, sota els manyocs de versos foscos, el poeta,/ encara riu, encara es peta”. Llegiu Vintró si esteu tips de pedanteries. Llegiu-lo si heu tingut algun desencontre amb la poesia i us hi voleu reconciliar. Si, per exemple, ja heu sentit a parlar massa vegades dels jocs de miralls que permet aquesta o aquella obra lírica hi ha un poema de Vintró ideal. Es diu “Joc amagat” i fa “Mira’m, hipòcrita, als ulls, i digues/ si els ulls que et miren veuen altra cosa/ que uns ulls on es reflecteix, impúdica,/ la més hipòcrita de les mirades”. El dilema ribià entre el joc i el foc s’enriqueix amb la Vintroceràmica i esdevé trilema.