Interrogants oberts

Cada tres o quatre llunes alguns verificadors humans de la llengua practiquen un exercici de prestidigitació que sempre acaba igual: un copalta buit i un conill desnonat. Aquesta vegada el conill té dos interrogants per orelles. La Secció Filològica de l'IEC va aprovar (11-6) i difondre (15-7) el document "Els signes d'interrogació i admiració" que "aconsella, amb finalitat simplificadora, d'usar els signes d'interrogació i d'admiració exclusivament al final de l'oració" (des d'un punt de vista laic, s'entén). El benintencionat consell ha aixecat un cert rebombori entre els prestidigitadors locals, àvids de menjar conill rostit en l'actual bassa d'oli, de manera que un diari especialment sensibilitzat pels grans temes que afecten la cultura catalana li ha dedicat tota una plana (7-10). Inexplicablement cap tevé, ni pública ni privada, no ha organitzat encara un debat a l'entorn de la qüestió (que es podria dir "Interrogatori") ni cap programa amb voluntat sociològica no ha adoptat un enunciat del tipus: "¿Han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos? O no han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos?"
L'estat de la qüestió, com sempre que la cosa va de copaltes i conills, és prou confús. Moltes llengües (anglès, alemany, francès...) compten amb estructures gramaticals específiques per a la interrogació. Hi ha partícules auxiliars, mots especials, ordre diferent d'elements... Quan pregunten, pregunten, i s'ha acabat el bròquil. "Would you like to dance with me?" només admet una arrambada o una negativa. El ganxo interrogatiu va pel darrera. D'altres, però, no tenen en molts casos cap estructura gramatical distintiva (italià, espanyol, català, portuguès...), de manera que la cosa ja és més ambigua, i el "bailas" és una mera constatació de pobre ésser rebutjat a menys que l'esperança dels ganxos l'embolcalli: "¿bailas?". D'aquest segon grup de llengües, només l'espanyol ha adoptat sistemàticament i promíscua el ganxo aquest per davant i pel darrera (¿?). Totes les altres es limiten als darreres. En canvi el català, segons Ruaix, adopta un sistema "intermedi o equilibrat". El seny.
En la definició d'aquest equilibri inestable és on la cosa trontolla. Regular l'arassí-aranó per criteris purament tipogràfics (si passa d'una ratlla, dos signes, si no, només un al darrera) no ha estat mai objectiu i desplaça el centre de decisió al manipulador del Macintosh de torn. Ruaix només accepta els dos signes "quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa". La complexitat s'ha d'entendre com fragmentació deguda a pauses o inflexions. Per tant: que balles?, però ¿que balles, nena?. O encara pitjor: Vindrà la mamelluda de la Judit a la festassa que han organitzat els de quart de filologia semítica a l'Aula Magna demà al vespre i que durarà tota la nit?; però: ¿Hi serà la Judit, la meva musa, el meu cel? Un criteri realment confús.
Entre la confusió emergeixen dues postures antagòniques: la que ha defensat Joan Solà (1977) i apliquen alguns mitjans —com ara "El Temps"— d'imitar la solució de l'espanyol (¿Quants equips baixen a Segona B?) que implica sempre, i la que defensa l'IEC en el seu breu document de la discòrdia d'imitar la solució de l'anglès (Eleven races?) que implica mai. No ens podem estar d'afirmar que ambdues solucions contenen greus arbitrarietats i implicacions intolerables. Fa molt lleig passar-se la classe de llengua copiant dels pupitres del costat. L'alternativa sembla clara. És evident que resulta imprescindible saber on comença una pregunta, i per això cal assenyalar-ho amb un signe gràfic inconfusible, però del final no hi ha res escrit. ¿Què et sembla si ara mateix anem al meu apartament. És només un exemple. El lector, intel·ligent, (o si més no el lector intel·ligent) ja haurà percebut el petit detall que enclou la clau de tot. Es tracta de tenir una mentalitat oberta. ¿No és més suggerent obrir interrogants que no pas tancar-los. ¿No és millor suscitar que impedir. ¿Engegar que apagar. ¿Començar que acabar. ¿Néixer que morir. O no? ¿Eh?