dissabte, 4 de desembre de 1993

Xino-xano

Els restaurants xinesos han envaït Barcelona. Rera les façanes gens discretes s'hi oculten tones de cartó-pedra directament importades de la planta d'Orient d'uns grans magatzems. I munions de persones igualment importades amb mètodes no sempre clars, agermanades per cognoms monosil·làbics com ara Wang, Chang, Chen, Yu, Chu, Li, Fu i d'altres fineses gens escandinaves. Però no tots els antropònims són neutres. Fa un parell de mesos, arran d'una extensa disquisició sobre les variants llatino-americanes del verb xingar —basada en les rigoroses dades filològiques incloses per Octavio Paz a Laberinto de soledad i per Carlos Fuentes a La muerte de Artemio Cruz— Quim Monzó em recordava una de les cerveses clàssiques de la gastronomia xinesa: la marca Tsing-Tao. Amb un lleuger ensordiment de la inicial taoïsta, la cosa agafava un divertit regust de participi "xicano" de la gran xingada.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.