dimecres, 28 de juny de 2006

Heretaràs els mots

Lluís Antoni Navarro i Cucarella (Xàtiva, 1959) va irrompre alegrement en l’escena literària sota un nom de ploma eufònic: Toni Cucarella. El seu primer llibre —Cool: fresc (Columna, 1987)— va triomfar en la mateixa col·lecció que l’Amorrada al piló de Maria Jaén. Abans dels noranta va treure encara una segona novel·la hilarant —El poeta (1988)— i més contes frescals —La lluna vista des de la terra a través de la tele (1990)—. Després d’un parèntesi, la seva reaparició l’ha situat en un registre força més greu. Els camps dels vençuts (Columna, 2002) i el premi Octubre de novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (3i4, 2003) no són pas obres lleugeres, i la memòria hi juga un paper destacat. La seva novel·la més recent —Heretaràs la terra (3i4, 2006)— narra la història del xativí Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, que fa les amèriques i, en tornar, funda el Casino Morell a la seva vila natal. La terra heretada del títol al·ludeix a la destrucció de la ciutat de Xàtiva en mans de l’especulació urbanística. Cucarella explora aquí una veu d’home emprenyat per la pèrdua d’un món, un fenomen molt sagnant al País Valencià però extrapolable arreu. A banda, l’herència malbaratada no només és una qüestió de terres i maons. També de mots. En un moment de la novel·la Vicent Morell escolta jocs de paraules inventats per un xiquet verbívor: anagrames (un truc turc curt) i paronomàsies (xiu fa el xeu quan cau de cul del cau) que semblen extrets d’un manual de pedagogia activa. Cucarella escriu “tot i que Vicent Morell no va saber trobar-li el què, va entendre que potser al xiquet li agradaven aquests jocs d’embarbussaments i endevinalles i li’n va recitar un fum a foc seguit, emocionat de compartir-los amb ell”. El següent paràgraf conté un niu d’embarbussaments (“pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac”), endevinalles (“endevina, endevinalla, cent-cinquanta dalt d’una branca, tots del mateix color menys el governador”; solució: el taronger), trencacaps (“qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa”) o facècies (“el romanç d’una prolífica carabassera i un descomunal perol”). La vitalitat d’una llengua es mesura, entre d’altres variables molt més serioses, per la seva capacitat de produir xerrameca objectivament inútil per a la subsistència de l’espècie. En aquesta paradoxal inutilitat dels romanços lingüístics potser rau el secret de la pervivència d’un idioma. Per això resulta ben pertinent que, en la contesa per veure qui conta la millor facècia, el pare de Vicent Morell s’enfronti a un tal Celdoni Maicalles. Una llengua capaç de jugar és molt més difícil de fer callar.