diumenge, 23 d’abril del 2006

L’eutrapelista Pedrals

Josep Pedrals és un príncep en la república de les lletres independents. Un poeta que diu els seus versos de cor per terra, per mar i per ràdio (de 4 a 7 amb en Gra7). Ara publica El furgatori (labreu edicions, 2006), una meravellosa faula que alterna el vers i la prosa per descriure la vida a Bolló des de la mirada d’un visitant que ens hi porta, en Quim Porta. Pedrals sap entusiasmar el lector. Fa versos que són una festa i frases capaces d’esquivar totes les perífrasis. És directe. Recte. Va a l’atac. La seva vèrbola prodigiosa demostra que es pot ser veneri i venerable. Res en la seva obra sembla premeditat. Tot és molt meditat. Furgant al Furgatori topem amb un sermó a ca l’apotecari Joan, sovint confós a Bolló amb una tal Maria de la Caritat de vida alegre a qui tothom anomena la puta Cari. El sermó és sobre l’eutrapèlia, “la virtut de trobar l’estabilitat entre l’esperit de relaxació lúdica i l’excés de serietat”. A l’Ètica a Nicòmac Aristòtil fou el primer a definir aquesta virtut cabdal, que posteriorment perdria pistonada perquè els solemnes patològics la van confondre amb la dissipació. Sant Pau, a la Carta als efesis, ja li donà un sentit pejoratiu en exhortar-los a evitar les converses ximples i l’eutrapèlia, terme traduït a la Vulgata per scurrilitas i que a la Bíblia Catalana Interconfessional esdevé: “Res de paraules obscenes, estúpides o vulgars, que són del tot improcedents”. Per fortuna, Sant Tomàs d’Aquino recuperà l’eutrapèlia per reivindicar l’humor davant l’asfíxia de la seriositat i en una obra tan poc lleu com la Summa Theologica escriu: “l’ànim humà es trenca si no es relaxa mai dels seus compromisos”. Pedrals crea un espai plagat d’eutrapelistes que fabulen i copulen. L’ascètic Ni Hen Hao Kan defineix Bolló com “l’excés d’indulgència”. Els bollonesos exploren tots els límits. Un presumpte Víctor de la Victòria té dos versos esclaridors: “que cor al revés és roc/ i sexe al revés excés”. La poesia expressa totes les recerques. Quan, finalment, la Ginebra accedeix: “La galta enrojolada. No és vergonya/ ara que ja ens hem tret tota la roba./ És real i és veritat, tant somni i conya.../ Ara jo tinc la lluna dins l’alcova!” Pedrals és màgic. Capaç de complir aquell desig de Borges d’ajuntar paraules que mai abans no ho hagin estat —el polígam industrial— o d’omplir de significat les faltes d’ortografia —precabut, desgabell—. “Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals —escriu en Porta—. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!”