dissabte, 15 de febrer de 1992

Carnaval pret-à-porter (Moix)

Benjamin (Walter), en una de les seves narracions més celebrades, publicades ara fa un any per Península amb el títol Historias y relatos, desautoritza l'etimologia popular que fa derivar el mot carnaval de Carne vale (visca la carn!) en clara contraposició a l'austeritat quaresmal i aposta per un origen més atractiu. La narració es diu "Conversa sobre El Cors (ressons d'un carnaval a Niça)" i l'etimologia defensada per l'intel·lectual germànic és Carrus navalis (carro-barca). Walter relaciona aquesta construcció llatina amb l'antic costum romà de festejar amb joioses processons el retorn de les barques a l'aigua després de les tempestes d'hivern i titlla de mongívola la versió vegetariana que sostenen els defensors de Carne vale.
Sigui com sigui, la imatge d'una barca (Amílcar) embellida amb farbalans baixant torrent (Ferran) avall fins anar a petar a una riera (Carme), ben segura (Isabel) de no topar amb cap roca (Maria Mercè), resulta molt més engrescadora que no pas la hipòtesi etimològica vegetariana. Imaginem amb fervor les carrosses engalanades que tornen valentes per la xarxa de canals (Enric) que les durà (Marguerite) a mar obert tot menystenint el recer de la badia (Antoni). És clar que hi ha moltes menes de rieres (Ignasi, Miquel Àngel), com també hi ha molts tipus de pujols (Francesc), però quan el doll (Dolly van) carnavalesc arrenca la cosa nostra tira milles i no l'atura (J. Solé) ni un monsó (Quim).
I així, ara que hem deixat el gener (Manila) enrera i que ens endinsem en les incerteses inherents a tots els febrers (Xavier), d'aquí a pocs dies assistirem, xirois, a la festa disbauxada del dimarts gras (Günther). El plató s'omplirà de riallades i el ball es farà l'amo (Álvaro del) dels dies i de les nits. La rauxa penetrarà les nostres vides i es propagarà com un eco (Umberto) incansable. El cant (Immanuel) festiu eixirà del coll (Josep) dels endimoniats fins envair la pau dels casals (Montserrat) amb el seu pervers alè (Alphonse) de dissipació extrema. Els fusters (Joan, Jaume) deixaran la serra (Narcís) per uns dies, els ferraters (Gabriel, Joan) abandonaran els claus (Kinski) a les caselles (Raimon) pertinents, els ferrers (Joaquim, Francesc) oblidaran les encluses al taller... i tots els artesans s'afegiran joiosos a l'algarabia general amb els seus brams (Johannes) insolents. Anirem amb la cara tapada. Deixarem el posat auster (Paul) a casa i durant el regnat d'en Carnestoltes no estarem per brocs (Hermann, Àlex) a l'hora de saltar les tàpies (Antoni) més altes. Farem el cor fort (Richard) i fingirem ser lliures.
Qui s'entesti a romandre moix (Terenci) farà un paper ben galdós (Benito Pérez). Tothom el bandejarà i restarà en un racó, lívid (David) de vergonya, amb l'única companyia d'un pinyol (Ramon) d'oliva (Salvador) tot salivat i d'una rònega ràdio on sona el tema de Lara (José Manuel). Per uns dies la nostra endèmica vall (bona, clara, corba) de llàgrimes esdevindrà dolç (Miquel) paradís, gresca sobirana (Jaume), festa perpètua de valor (Enric) incalculable. Viurem cada instant del dia més bell (Graham) sense haver-nos de preocupar de foteses com el telèfon. Res no ens farà por (Edgar Allan), perquè tindrem al nostre abast els somnis més agosarats que mai ens hagin passat pel cap i li farem, descarats, elis elis (Bret Easton) al destí. Hi haurà ballades de bastons i concerts de folk (Xavier), i la cervesa anirà desapareixent barril a barril (Joan).
Els focs d'artifici tenyiran de roig (Montserrat) el cel estelat i tota la brossa (Joan) que a voltes se'ns passeja pels ulls es farà fonedissa. La nit regnarà. Serà el marc (Ausiàs) incomparable de tots els nostres actes prohibits. Les gents buidaran les ampolles d'un glop, completament alienes (Gemma) als bons costums mantinguts durant setmanes, fins i tot mesos, de control, fortesa (Guillem) i abstinència. De sobte, en plena festassa, apareixerà un home ros (Marbà), de rostre bru (Xavier) i mirada clara (Isabel), que vendrà a preus exorbitants un elixir màgic per aprendre a gaudir (Antoni) de la serenitat absoluta. És clar que aquest aspriu (Salvador) venedor de receptes salvadores no serà cap linx (David) dels negocis. Ningú no li'n comprarà. No podrà matar el capó (Jaume) com pretenia ni viure amb l'esquena dreta a costa (i Llobera) dels febles d'esperit. A la gent no li calen elixirs per Carnaval, perquè a les rues res no és mai el que sembla. Ni ningú no necessita un salvador (Gregorio) quan no vol ser salvat (Papasseit). Ben mirat, una festa és una festa.

P.S.- No sé pas si m'ha sortit una peça rodona (Marta) però, mira (Quico), c'est la (Camilo) vie.