Stefano Bartezzaghi

La setmana passada donava notícia del recent Lezioni di enigmistica de Stefano Bartezzaghi (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868), una prodigiosa lliçó de com acostar els misteris del verb a la gent sense espantar-la amb galimaties inintel·ligibles. Però Bartezzaghi no surt del no-res. Ja fa anys que destaca en el panorama de les lletres italianes. El primer que li vaig llegir va ser un article a "La Stampa" sobre els "tatatà" (neologismes amb síl·laba triplicada, com ara "atrapapaparres" o "tastatatamis") que m'havia fet arribar Quim Monzó. A primers dels noranta Bartezzaghi tenia una secció anomenada "La posta in gioco" al suplement literari de "La Stampa" molt similar a aquesta columna d'enigmística (que data de 1989), però ell solia demanar la col·laboració dels lectors i després se'n feia ressò amb gran desplegament de mitjans. Així és com van començar les peticions als lectors de l'AVUI, allò que en l'era preinternauta encara ningú no en deia interacció i que Bartezzaghi ja practicava amb gran èxit de participació. Stefano és fill d'un dels crucigramistes italians més famosos —Piero Bartezzaghi—, però no practica l'art de compondre enigmes. De fet, li agrada de dir irònicament (fins i tot ho escriu a les solapes) que va destacar en la confecció d'un rebus (jeroglífic) en 1971, quan tenia 9 anys.

O sigui que més aviat és un teòric i un especialista en mosaics, perquè amb les troballes verbals dels lectors pot fer meravelles. Abans de publicar el seu primer llibre-mosaic sobre ludolingüística —Accavallavacca. Bompiani, 1992—, Bartezzaghi ja havia escrit algun monogràfic especialitzats en qüestions verbals com ara Studio Crittografico (La Sibilla, 1991). Fins i tot s'havia doctorat sota la tutela d'Umberto Eco. Després de l'èxit d'Accavallavacca va publicar un segon volum amb els millors moments de la seva columna a "La Stampa" que es va dir Anno Sabbatico (Bompiani, 1995), potser perquè el suplement literari en aquella època sortia els dissabtes. Finalment, abans d'aquest últim volum "alliçonador" d'ara, ja havia canviat d'editor amb Sfiga all'OK Corral (Einaudi, 1998).

Però potser el canvi més transcendent que ha fet Bartezzaghi en aquests últims temps ha estat passar de "La Stampa" a "La Repubblica". Ara, des de fa un parell d'anys, signa una secció setmanal anomenada "Lessico e nuvole" al suplement "Venerdí" que es publica el dia oficial de l'acompanyant de Robinson Crusoe. Però aquest pioner de la interacció complementa la seva secció setmanal amb una columna quasi diària de comentaris sobre les aportacions rebudes a la versió digital del diari (ho trobareu a www.repubblica.it/online/lessico_e_nuvole/lessico_e_nuvole.htm ).

La interacció amb els lectors republicans forneix Bartezzaghi de munició fresca. Per entendre'ns, hi ha explicacions anagramàtiques dels motius verbals que justifiquen el mal moment que semblen passar els jugadors de la Juve o tota mena d'enigmes clàssics que tenen per solució Ossama Bin Laden. Sempre des del rigor i el nivell que Bartezzaghi sap atorgar a les qüestions aparentment més banals, i amb un gruix de participació que només és explicable si tenim en compte que Itàlia és el país on va néixer l'enigmística.