dijous, 20 de gener de 2000

Arqueologia surrealista

L'arqueologia literària mena els lectors més conscienciosos a exhumar fonts i influències prèvies als textos que llegeixen. Informacions que permeten traçar allò que els crítics han convingut a anomenar tradició. Sovint es recorre a la imatge paleogràfica del palimpsest (text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo) per explicar el cicle biològic de les paraules en dansa: cervell-boca-oïda-cervell-mà-vista-cervell-boca-oïda-cervell. I així. Paraules encadenades que viatgen a través del temps en una història paral·lela a la de la humanitat. El món dels mots que expliquen la vida i hi influeixen. Dels trops. L'exercici metaliterari d'establir aquestes relacions sovint és desagraït i endogàmic, fins i tot eixorc, però la seva aridesa no n'exclou ni la validesa ni l'interès.
Un dels tòpics retòrics que ha perviscut del surrealisme és l'anomenada escriptura automàtica, a la qual o bé s'accedeix associant l'escriptor al mèdium o bé deïficant l'atzar. I l'atzar —anagrama perfecte del dadaista Tzara— domina sense ambages els "cadavres exquis", un popular mètode de composició col·lectiva basat en la fusió de diverses parts d'una frase aportades per emissors diferents. Quatre aprenents de poeta, posem per cas, seuen al voltant d'una taula. El primer escriu en secret un sintagma nominal, el segon un verb, el tercer un complement directe i el quart un de circumstancial. L'exquisidesa de la proposta també dependrà de l'atzar. La frase resultant pot ser impossible, anodina o una cadena verbal tan sorprenent com aquesta: "L'elefant priàpic bufa somnis filatèlics en un banc de Hyde Park".
Recentment el vagareig ludolingüístic m'ha portat a Juan Caramuel, un polígraf del segle XVII que va viure pres del desfici lingüístic i, potser per això mateix, va teoritzar àmpliament sobre els artificis literaris des d'una nova disciplina totalitzadora que va anomenar "metamètrica". En un estudi que Julián Velarde va publicar fa un decenni sobre aquest filòsof madrileny (Juan Caramuel, vida y obra. Pentalfa. Oviedo, 1989) he trobat un episodi determinant per exalçar Caramuel com un precedent il·lustre dels cadàvers exquisits avantguardistes. Allò que els de l'Oulipo, amb la seva ironia habitual anomenen "un plagista a l'avançada".
Segons explica Velarde Caramuel va veure uns estudiants venecians que jugaven a cartes i s'hi va inspirar per empescar-se un curiós mètode didàctic. Va fer imprimir una baralla de cartes de la mateixa mida i gruix que les convencionals però amb un mot començat per vocal a la part superior i un que començava per consonant a la part inferior. Aquestes paraules, combinades amb les de les altres cartes, servien per confegir versos. La intenció última de Caramuel era incitar els estudiants a aprendre de mètrica mitjançant el joc, però no resulta difícil veure-hi els futurs cadàvers exquisits i, encara més, els jocs de rol basats en cartes que tant han proliferat a finals del segle XX.