Shake & Spear

Shakespeare és a la literatura en anglès el que pocs autors són a les literatures dels seus àmbits lingüístics respectius. Només se li acosten Cervantes en espanyol o Dante en italià o Goethe en alemany i para de comptar. En català, Llull seria la mare dels ous. Però l'AMPA completa requeriria el concurs d'altres, entre els quals Ausiàs Marc potser exerciria de portaveu. A Shakespeare no li calen portaveus. En les seves obres hi ha veus de tota mena i faltaria espai (no en aquesta columna ni en aquest suplement sinó en tot l'AVUI d'avui) per descriure-les i ponderar-les amb un mínim de dignitat. És per això que, com tot bon clàssic, ha generat un gavadal de pàgines escrites molt superior a les que ocupen les seves obres completes.
Sense anar més lluny, el conscienciós i infatigable Jordi Mata acaba de publicar l'obra amb què es va endur l'últim premi Néstor Luján de novel·la històrica. La segona mort de Shakespeare (Columna) acompleix tots els objectius que es proposa: des d'apuntar-se al carro de l'èxit segur de fer una obra que dugui Shakespeare al títol fins a desmentir tots els tòpics sexuals i d'autoria que Hollywood va escampar fa poc amb "Shakespeare in love", un film tan carrincló com es vulgui però en el que plana la mà (un respecte!) del destacadíssim dramaturg anglès Tom Stoppard. Mata s'apunta a la tesi del Shakespeare titella que personifica per al públic de l'època (i per a la posteritat desinformada) la figura del veritable autor: l'ardit Christopher Marlowe.
L'autoria de les obres de Shakespeare ha protagonitzat la serp d'estiu més duradora de la història de la literatura, per la seva transcendència i per la quantitat d'intel·lectuals il·lustres que s'han apuntat a especular-hi. També des de la sensibilitat ludolingüística, que diria en Puyal, s'hi pot ficar cullerada recollint una coincidència fantàstica que va destapar el gran Martin Gardner en les notes a la reedició (1961) d'un recull d'esforços de l'enginy literari de finals del segle XIX: "Oddities and Curiosities of Words and Literature" del nord-americà C.C. Bombaugh.
Gardner apel·la a la "Bíblia" (!) per donar suport a la tesi oficial que defensa un William Shakespeare autor. Agafa el Salm 46 de la "King James Bible" i practica un procediment mig cabalista mig surrealista per desvelar una coincidència espectacular: la 46a paraula de la versió anglesa del Salm 46 és el verb "shake" (agita) i el 46è mot començat per la cua del mateix Salm —sense comptar el "selah" final, que de fet no en forma part— és "spear" (llança). O sigui que l'aplicació d'un notable ±46 al Salm 46 dóna homofònicament el cognom del veritable autor de "Romeo i Julieta". La fantàstica facècia només sembla presentar un punt negre: ¿per què aquest encaterinament amb el 46? Gardner també ho explica: perquè quan l'any 1610 es va completar la "King James Authorized Version" de la Bíblia el denostat William Shakespeare tenia exactament 46 anys!!!