dissabte, 14 de novembre de 1992

Lletgesa

Diuen que sobre gustos no hi ha res escrit. I s'equivoquen de mig a mig. Perquè la bondat estètica de les coses és un dels temes que ha provocat un major nombre de diarrees literàries. Naturalment, la bellesa ha estat més perseguida que el Lute i la bibliografia que tan tenaç persecució ha generat no cabria a les pàgines d'aquest suplement dominical. Els estetes campen pertot. Des dels melòmans fins als jurats dels concursos de bellesa. Ara fa dotze anys, a proposta dels intrèpids editors nord-americans del Book of Lists , el poeta Willard Espy va proposar el seu rànking particular de les 10 paraules més formoses en llengua anglesa. El gust d'Espy era tan particular que hi va incloure, al costat de les previsibles lullaby (cançó de bressol) o summer afternoon (tarda d'estiu), les dubtoses mellifluous, gonorrhoea i wisteria (glicina).
D'altres lletraferits anglo-saxons que han rebut l'encàrrec de confegir una llista de bells mots se n'han sortit pitjor. Wilfred Funk, per exemple, va proposar l'any 70 una sèrie de termes que desprenien el regust inconfusible d'una redacció de col·legi de monges. Les fal·leres majors del tal Funk eren mots quasi boscans que pul·lulen per les zones rurals i semi-rurals de totes les literatures europees com ara dawn (albada), mist (boira), golden (daurat, res a veure amb les pomes) o luminous (clar). El crit d'alarma en aquest tema de vital transcendència poètica el donà Richard Lederer ara fa tres anys. Al capítol corresponent del seu divertit Crazy English (Pocket Books, 1989) Lederer inclou, entre d'altres perles, el mot diarrhea entre els més bells de la llengua de Shakespeare.
Alguns amants pervertits de la llengua anglesa es van començar a preguntar llavors quines serien les paraules més lletges de l'anglès. Requerit a fer-ne una simple llista de deu, el mateix Willard Espy va negar-s'hi en rodó. "No conec cap paraula lletja en anglès", declarà. Però després s'ho va repensar i encetà una dura investigació que el menaria a remenar entre les escorrialles de la llengua. D'aquella investigació, que Espy va encarregar a un enigmista anomenat A. Ross Eckler, n'han sortit unes conclusions força interessants. D'entrada Eckler ha descobert un curiós precedent històric: una llista de deu exemples "malsonants" que va confegir l'Associació Nacional de Professors d'Oratòria l'any 1946. Els deu termes desaconsellats foren cacophony, crunch (cruixit), flatulent, gripe (mal de ventre), jazz, phlegmatic, plump (rodanxó), plutocrat (ric), sap (enze) i treachery (traïció). Pel que fa a la lletgesa, basada en la combinació perfecta de sons desagradables i significants repel·lents, l'enigmista americà estableix quatre grups de risc.
En primer lloc, les paraules difícils de pronunciar perquè contenen dígrafs rebels. L'exemple preferit d'Eckler també funciona en català: "texts". El segon grup de risc té ressons germànics: llargs mots carregats de guturals en combinació amb líquides. Eckler esmenta un mot típic de l'administració --gobbledygook (argot burocràtic)-- i hi afegeix altres termes relacionats amb el nostre entorn cultural, com ara bankruptcy (bancarrota), sputnik (satèl·lit artificial) o troglodyte. El tercer grup es compon de paraules que combinen consonants oclusives i sibil·lants. Els exemples d'aquest grup de risc són més innocents: Shish-kebab (l'excel·lent carn a la brasa dels àrabs) o expectorate (la insistent acció amb què els bronquítics arruïnen el paisatge). L'últim grup de risc establert per Ross Eckler és el més interessant. El componen paraules esquizofrèniques, d'un so preciós i un significat terrible (diarrhea i syphilis són les seves favorites) o bé a l'inrevés, mots d'un so contundent i un significat innocu (com ara la darrera obsessió de Peter Handke, jukebox). Un grup que sembla el cel perquè el comparteixen meuques, bagasses i barjaules amb prelats, prepòsits i pabordes.
De tota manera, crec haver descobert la paraula més lletja del català. Designa el penúltim estatge del cretaci superior, situat curiosament sota el danià (res a veure amb Dinamarca). El seu nom és "maastrichtià". S'admeten candidatures alternatives.