Yepes

Jesús Lladó és professor de música i musicòleg. Fa uns quants anys, la lectura perniciosa d'una simple columna periodística li va fer venir el cuc de l'enigmística. Com que coneix els seus pentagrames interns, Lladó va trucar els editors d'un estrany butlletí anomenat Semagames --que recull tota mena d'aportacions sobre els palíndroms en qualsevol llengua-- i es posà a la seva absoluta disposició. Des d'aleshores, en aquests tres últims anys, ha confegit més d'un miler d'aquests fascinants artefactes que traslladen l'estructura dels bitllets d'autobús cap-i-cues al llenguatge verbal.
A banda d'aquesta frenètica activitat creadora, Jesús Lladó no ha oblidat les seves relacions amb l'art més pur i ha anat especialitzant el seu arxiu en els aspectes enigmístics de la creació musical. Sovint, des de les pàgines del mateix Semagames, Lladó ens ha sorprès amb partitures palindròmiques atribuïdes a Mozart, cànons sorprenents i fins valsos aleatoris que han de ser compostos amb l'ajut de dos daus, sense que calgui el més mínim coneixement de música. La concepció eminentment lúdica que el gran Wolfgang Amadeus Mozart tenia de l'existència fa que els musicòlegs servin exercicis d'estil del genial vienès que esdevenen autèntics passatemps musicals. La palindromúsica és una de les variants més desconegudes de la musicologia, i esperem amb delit que els anys permetin Lladó inventariar i valorar els fascinants exemples que la història ens ha llegat.
El grau de refinament enigmístic a què aquestes investigacions menen ha desembocat en la creació recent de frases amb músics homofònicament camuflats, com ara "no totes les cortines són de Satie ". Lladó ens assegura que el naixement d'aquest joc de melòmans, que recorda els increïbles cinquanta homòfons de Montserrat Caballé amb què alguns escriptors francesos amenitzaren una sessió del grup Oulipo, es va produir en plena Garrotxa. Un bon sopar i l'alta densitat de musicòlegs per pam quadrat de taula van fer la resta.
Escrites indistintament en espanyol i en català, segons exigències del músic ("Han Granados los del Madrid?" però "Que Chopin de gust"), algunes homofonies garrotxines de Lladó i companyia freguen la puresa de les millors melodies. Com per exemple "aquest noi és un Ravel ", que podria esdevenir l'eslògan de les fastuoses celebracions del XXVè aniversari del maig del 68 que es preparen per al 93. O bé el més pedestre "que ha Mozart aquest matí, vostè?" Com en les bones simfonies, les línies melòdiques no es poden sostreure del conjunt harmònic general, que assoleix una dimensió marxista (sector Groucho) del tot recomanable.

Les joves promeses de la dramatúrgia catalana haurien de prendre bona nota de les enormes possibilitats de l'invent:
--"Qué quieres Weber? "
--"De vermut tenemos Boccherinis ".
--"Schütz! Jesús".
--"Quan em ve el Mendelshonn me'n vaig a dormir".

Val a dir que l'invent no és un perfecte mecanisme de rellotgeria enigmística, com d'altres jocs que practiquem per aquests verals, però té un cert flaire etílic que el fa especialment indicat per als sopars de gremi. Si els musicòlegs s'ho poden passar així de bé una bona nit d'estiu en plena Garrotxa (Que bienVives, Amadeo! ), resulta del tot plausible que d'altres col·lectius puguin emular-los. Ens imaginem els arquitectes gaudint de les homofonies gremials (Això no pot ser Bo, fill!), la gent del teatre arrencant-se la pell de mica en mica (Càsum Llolla, m'han ben esvalotat el Colomer !), els futbolistes fotent-se del mort i de qui el vetlla (No et passis de la ratlla, Monsalvete !) i els pintors posant-se de tots colors (Ningú no cuina com Sorolla ). Els musicòlegs ja han llençat la primera pedra. A veure qui s'apunta a la jugada en els propers sopars d'empresa, comiats de solter o deliberacions de premis literaris. Ah! Un advertiment. Si algú us riu massa les gràcies, desconfieu-ne. Podeu tornar-vos-hi amb la frase més musical de la corda d'en Lladó: "No me Yepes el culo".