Mmm! Una d'indis

No he tingut el plaer salvatge, encara, de veure una de les pel·lis d'aventures de la temporada d'hivern, l'enèsima adaptació de la pintoresca novel·la de James Fenimore Cooper "L'últim mohicà". Sembla que el tal Daniel Day-Lewis ha trencat molts cors insensibles a l'encant de la societat urbana i que les noves tribus d'adolescents redescobreixen amb la pel·li de Michael Mann l'estètica punk per la via iconoclasta (és a dir, sense saber absolutament res de Sid Vicious i companyia). Però els mohicans tenen més cops amagats dels que, ben segur, deuen clavar a la pantalla gran.
Una de les constants en la història de la lingüística és la transcendent obstinació dels estudiosos per dotar els mots d'un valor de veritat que els justifiqui. Aquesta feixuga tasca ha obert una línia teòrica força interessant, que pretén descriure el llenguatge verbal com un fenomen del tot natural, emparant-se en arguments fonètics i pictogràfics. Els defensors d'aquest origen natural del llenguatge han estat anomenats mimologistes i la seva primera pedra és al Cratil platònic. El seu predecessor socràtic hi defensa justament la tesi anomenada naturalista (cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural), tot enfrontant-se a Hermògenes, el paladí de la tesi convencionalista (els noms de les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes).
Un dels mimologistes més notables és l'autor del Traité de la formation mécanique des langues (1765), conegut com el president de Brosses. Brosses estableix l'etimologia com el discurs veritable i redueix la sempre traïdora veritat a "la representació i la conformitat dels mots i les coses". En la seva impecable teoria, la tria dels mots ve dictada per dues causes: la constitució dels òrgans vocals i la natura de les coses. Brosses estableix cinc etapes de constitució del llenguatge natural. En el primer ordre només hi ha les interjeccions. En el segon, els mots que ell anomena necessaris, els quals presenten una forma imposada per la configuració de l'òrgan vocal a un cert estadi del seu desenvolupament. En aquesta categoria hi entren tots els sons bilabials relacionats amb les relacions materno-filials (mamà, papà, mamella...) Els altres tres ordres corresponen als noms dels òrgans de la veu (compostos per consonants articulades en el mateix òrgan, com ara la gutural de "gorja" o la dental de "dent"), a les onomatopeies (dóna 28 noms i 17 verbs onomatopeics d'exemple en francès) i un cinquè ordre d'origen misteriós constituït pels mots primitius (consagrats per la natura a l'expressió de certes modalitats dels éssers").
La peculiar argumentació de Brosses té molts punts foscos des de la perspectiva actual de la ciència lingüística. Però un dels contratemps més interessants que va patir l'autor és culpa d'aquests punkies avant la léttre que Fenimore Cooper novel·là a la seva famosa "L'últim mohicà". Resulta que, per a gran desesperació de Brosses, els indis hurons i els mohicans eren incapaços de pronunciar cap so bilabial. Ni papà ni mamà ni mamella ni mecàsum l'olla. Les teories universalistes dels mots necessaris de les relacions materno-filials que provenien de la posició dels llavis a l'hora de mamar se n'anaven en orris per culpa d'una colla de salvatges. I doncs? Que no mamaven, els mohicans?
Brosses no es deixa arrossegar a la depressió total. Amb una dignitat prou francesa, afirma: "un infant huró criat en solitud formaria les bilabials d'una manera natural; és l'exemple de l'ús contrari de la seva nació el que li fa perdre l'ús natural". Quanta perversitat indígena! La Hontan, per la seva banda, assegura no haver pogut ensenyar un huró a pronunciar una bilabial després de quatre dies de classes intensives. El pare Lejeune, a la seva Relation de 1634 (reeditada per G. Laflèche a Montreal el 1973), titlla el fenomen de malaltia ("car és una lletra que sembla gairebé un so natural...") Per últim, és Max Müller qui estén aquesta impotència bilabial als mohicans. Una veritat universal que acomplien fins i tot els bascos! Decididament aquests indis eren uns dignes predecessors del moviment punk.