dissabte, 17 d’octubre de 1992

Crancs a l'escaquer

L'atribolada ciutat de Belgrad va ser l'escenari triat per l'enigmàtic Bobby Fischer per reprendre públicament la pràctica escaquista. Fischer i Spassky es van passar els mesos de setembre i octubre enfrontant exèrcits blancs i negres damunt d'un tauler mentre a pocs centenars de metres els militars serbis els imitaven damunt d'un mapa de Bòsnia. El paral·lelisme entre els escacs i l'existència humana és una de les analogies literàries més suades. Des de la fantàstica partida que Lewis Carroll transformà en un recorregut inoblidable pels reialmes del somni a la seva Alícia en terra de meravelles, fins a novel·les (McEwan) o pel·lícules (Bergman) de tots els temps que pivoten al voltant d'una estructura de partida d'escacs, on normalment un dels contendents és el diable.
Des de la clàssica juguesca oriental dels grans de blat que arruïnà un rei per no capir la magnitud del creixement exponencial, el joc dels escacs ha estat present en tots els retrats de família que s'han fet els ludòpates. Encara avui, malgrat la inquietant complexitat de les seves estratègies, els escacs ocupen un lloc preeminent a totes les pàgines de passatemps. Al costat de l'inevitable engraellat dels mots encreuats i dels dibuixets de línia clara que solen compondre els jeroglífics i els hocus-pocus (les ics diferències), sovint hi trobem la imatge inconfusible d'un escaquer amb un escampall de peces blanques i negres en posicions diverses. Són els anomenats problemes d'escacs i acostumen a anar signats per mestres força reconeguts. Al peu de l'escaquer hi podem llegir les seves indicacions, del tipus "juguen blanques i guanyen". Es tracta, no cal dir-ho, d'endevinar els moviments que duen les blanques a guanyar la partida. Cal preveure el futur a l'escaquer.
Un bon dia, ara fa més de seixanta anys, a un estudiant de lògica anomenat Raymond Smullyan se li va acudir que podia ser interessant fer problemes d'escacs retrospectius. Cansat d'imaginar les jugades següents fins arribar a l'ineluctable escac i mat, Smullyan va creure que podia ser interessant plantejar qüestions relacionades amb el passat immediat de la partida mostrada. El seu primer poblema presentava un escaquer amb només quatre peces, tres de negres i una de blanca. La cinquena peça, el rei blanc, era invisible i el problema justament consistia a esbrinar en quina de les seixanta caselles lliures estava situat. No cal dir que es tracta d'un mer problema de lògica per eliminació i que l'únic coneixement escaquista específic que requereix és saber com es mouen les fitxes. Però la complexitat d'aquests moviments i la possible presència de peces posteriorment eliminades fa dels problemes retrospectius de Raymond Smullyan una autèntica delícia lògica que ens obliga a reconstruir les últimes jugades de la partida que han deixat l'escaquer tal com el trobem.
Hi ha problemes de tota mena. Tot i que la variant majoritària és la de la peça invisible que cal situar, també ens poden demanar que esbrinem el color d'una peça determinada, perfectament situada a l'escaquer. La complexitat dels escacs permet autèntiques filigranes. Així, si en un escaquer hi ha dues dames negres, potser ens demanaran que esbrinem quina és l'original i quina la que prové de la coronació d'un peó. La qüestió és anar enrera fins reconstruir el tram de partida que ha desembocat en la situació actual. Mètodes com l'eliminació o la reductio ad absurdum ens permeten confirmar hipòtesis i transformar-les en certeses.
Però la gràcia fonamental dels problemes de Raymond Smullyan és la imaginació que gasta el nord-americà. Partint de l'esquelet despullat que li atorga l'escaquer, Smullyan basteix autèntics contes que li serveixen per plantejar de forma molt atractiva els seus problemes retrospectius. Fa deu anys que dos llibres seus circulen per tot el món: The Chess Mysteries of the Arabian Knights i The Chess Mysteries of Sherlock Holmes (tots dos traduïts a l'espanyol per Gedisa). En el primer, Smullyan crea uns dramatis personae de tall arabitzant, com ara Haroun Al Rashid (el rei blanc), Amèlia (la reina blanca), Kazir (el rei negre), Medea (la reina negra), Barab (un peó negre), Gary (un peó blanc), o el gran visir de Haroun Archie (l'alfil blanc)... En el segon, és Sherlock Holmes qui domina la situació.
Amb aquests personatges, cada problema esdevé un conte. Haroun Al Rashid desapareix, es disfressa, amaga les seves torres, l'assetgen, és salvat pels seus cavallers... Les històries progressen de problema a problema. El peó Barab arriba a la primera línia enemiga i aconsegueix així coronar diverses disfresses. D'altres peces roben tresors, presencien assassinats o es fan invisibles. Els 50 problemes del primer llibre creen una enigmàtica atmosfera oriental que embolcalla les sofisticades operacions lògiques que cal fer per resoldre'ls. Títols com "El visir de Haroun resol un assassinat misteriós", "El misteri de la torre negra" o "La història de la dama del vel" semblen extrets de la fal·laç literatura exòtica de Pierre Loti. Però surten de mirar enrera a l'escaquer. Com si els cavalls fossin crancs i els reis canalla.