Els triplonomàstics

Ara fa poc, arran d'una entrevista amb en Tísner per a la revista "Cultura" en la que vam intentar defugir l'anècdota vital sucosa per aterrar en el terreny més inexplorat de la novel·lística tisneriana, em vaig empescar l'aplicació lúdica del notarikon cabalístic al nom real de l'Avel·lí Artís i Gener. L'operació cabalística del notarikon consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat d'una frase sencera.
Per exemple, quan David proclama en el seu testament que Salomó l'ha maleït durament diu Nimrezeth. Les consonants d'aquest mot hebreu són interpretades pels cabalistes com un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: noeph (adúlter), moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), rozeach (assassí), zores (violent) i thoeb (cruel). La meva faceciosa aplicació d'aquesta màquina cabalística al nom triat pel mestre de la llengua també conegut pel pseudònim Avel·lí Artís i Gener descobreix totes les activitats d'aquest polifacètic integral especialista en les curses d'obstacles.
Així, Tísner enclou d'una forma màgica el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de repòrter. Nou activitats en les que Tísner ha invertit el seu temps i el seu enginy. Si el nom fa la cosa, pocs noms enclouen tants significants com el de l'autor de Paraules d'Opoton el vell (ara traduïda per Ediciones Siglo XXI com a aportació americana al Centenario) o Les dues funcions del circ.
No he hagut d'esperar gaire per rebre la torna a la meva facècia cabalista. L'enginy del mestre de l'enigma sembla inesgotable. Ara en Tísner s'ha empescat una nova categoria onomàstica: els triplonomàstics. Els noms propis (els noms pròpiament dits dels grecs) són els principals valedors de la teoria que atorga al significat una relació directa amb el significant. En moltes cultures el nom rebut és descriptiu i enclou els trets fonamentals del caracter que desenvoluparà el personatge nomenat. Com un cromosoma lingüístic. Com una carta astral lírica. La qüestió és que, malgrat l'escepticisme general, tots els pares potencials s'hi miren i s'hi remiren prou abans de batejar els seus fills. I si no que li ho preguntin a Josep Maria Albaigès, l'autor d'un Diccionari de noms de persona (Edicions 62) que ja va per la setena edició.
Els triplonomàstics que proposa en Tísner són casos tan curiosos com el d'aquell pobre senyor que cognomava Señor i Señor. En localitzar-lo, els agents d'assegurances, els venedors d'enciclopèdies i els cobradors municipals del IAE semblaven quequejar i sempre acabaven fent-se un panxó de riure. La llista fundacional d'aquesta nova categoria enigmística és ben heterogènia: des d'escriptors contemporanis com Lluís Ferran de Pol o Miquel Martí i Pol, fins a bandarres impresentables com Jesús Gil y Gil, passant per personatges de divers pelatge, com els històrics Jordi Feliu i Nicolau i Josep Robert i Robert o el jove periodista Francesc Marc Álvaro. La condició per entrar en aquesta llista de triplonomàstics notables, com és notori, estriba en cognomar amb antropònims (noms propis de persona). De manera que això dels triplonomàstics és patrimoni dels Deulofeu locals que van veure néixer el seu cognom espuri en funció del sant del dia en què va arribar el cos d'algun venturós avantpassat seu a una inclusa.
Malgrat la proliferació de decents milers de preposicions "De" en caixa alta davant els signes evidents d'un passat apòcrif (De Felipe, De Diego, De la Quadra...), el triplonomàstic és un joc menys productiu en espanyol que en català perquè les incluses veïnes tenien el mal gust de batejar els seus fills perduts amb l'horrible nom d'Expósito, que sempre m'ha semblat macabrament relacionat amb aquestes botigues fotogràfiques que fan el revelat darrera dels vidres de l'aparador. De manera que ja tenim cinc triplonomàstics cèlebres que enceten una nova família enigmística que seurà a taula al costat d'altres nissagues, com la dels noms palindròmics encetats per Anna Maria Giné (Aida Badia, Urbà Bru, Simó Gili Gomis, Simó Godó Gomis, Salomó Molas, Romà Mor, Ramon Omar o Sara Varas...).
Els obsequis com aquest d'en Tísner són com els sopars a casa dels amics. La urbanitat aconsella tornar-los. Una convidada porta a l'altra. Al final les festasses adquireixen un caire de vendetta siciliana i no hi ha qui ho pari... Per això he decidit fer la meva torna als triplonomàstics amb una nova família que inclogui el mateix Tísner i m'he empescat els cronomàstics: aquells noms o cognoms que inclouen una referència als mesos de l'any. La llista l'encapçala l'Avel·lí Artís Gener, al costat d'en Gabriel Janer Manila. En Xavier Febrés els va al darrera, seguit dels germans Marx --Groucho, Harpo, Chico, Zeppo i Karl--, el Josep Abril entrevistant la Victòria ídem, la mítica Virginia Mayo, en Josep Maria Junoy o una barreja d'en Juli Pardo, en Julià Peiró i la Júlia Otero. En arribat al segon semestre, com si diguéssim, l'invent dels cronomàstics se'n va en orris. Deu ser cosa d'Hisenda.