dissabte, 5 de setembre de 1992

Uropa

La meva àvia Paula, que va néixer a l'últim decenni del segle passat a Vilanova i la Geltrú, va haver d'acarar dues amenaces terribles. D'entrada, el seu avi era adventista convençut i preconitzava a tort i a dret la propera fi del món. El momento dado triat era, ineluctablement, la nit del trenta-u de desembre de mil nou-cents noranta-nou. La Paula només tenia sis anys, però aquella matinada la devia passar arraulida esperant qui sap què. L'avi fatalista va perdre tota la credibilitat i el seu fill, el pare de la Paula, va immigrar avergonyit a fer les amèriques, sense gaire més fortuna. Molts anys després, quan ella probablement ja havia descobert l'escepticisme sense conèixer-ne el nom, uns altres venedors de somnis l'amenaçaren amb un invent espectacular que explicava el fracàs de les tesis del seu avi: el món no s'acabaria mai perquè cabia en un llençol. Les primeres pel·lícules mudes havien arribat al Garraf i mon àvia, especialista en obviar els significants, va anar a embadalir-se davant d'aquell llençol amb taques sense conèixer-ne el nom. Per molt que li repetien allò tan sofisticat de "cinematògrafu" la Paula no se'n sortia. Fins que, un bon dia, va trobar la manera de passar la maroma. Cada vegada que l'enxampaven de camí cap al cobejat llençol estrafeia un somriure i anunciava joiosa: "vaig a la sínia d'en Tòfol!".
El cinematògraf venia de França, on un epònim providencial (els Lumière) havia acrescut el pànic general vers els ferrocarrils que sortien a tota velocitat dels llençols tacats. Aquestes darreres setmanes d'incertesa europeista la imatge ferroviària ha tornat a les portades dels diaris. Ara es torna a parlar de l'Europa de les dues velocitats, de màquines i de vagons, d'estacions i de baixadors, de la primera classe i de les altres. En parlen els alemanys i en parlen els francesos. I els curiosos ciutadans beneluxesos. Els altres escolten sense entendre res. Com la meva àvia, parapetada a la sínia d'en Tòfol, amb autèntics problemes per detectar les relacions exactes entre els noms i les coses. La construcció d'Europa --Uropa en la versió veneciana de la Lloll Bertran-- pateix d'afàsies intermitents, però mai com ara no s'havia acostat tant al llenguatge de l'absurd.
No cal capbussar-se en el fascinant poema sense sentit Jabberwocky de Lewis Carroll --el monstre de les paraules anomenat Barboteixot en l'excel·lent traducció catalana d'A través de l'espill que signa Amadeu Viana (Quaderns Crema, 1985) i conegut com Jerigónzor en espanyol-- per trobar mostres populars del llenguatge que aquestes darreres setmanes fan servir els dirigents europeus. En la tradició carnavalesca catalana hi ha múltiples exemples de disputes aferrissades en la llengua inintel·ligible del diable. Són parelles que es barallen a crits, processos de seducció estroncats que generen autèntiques batusses. Entre el galimaties improvisat s'escola de tant en tant algun mot malsonant català, que atorga més força a la disputa. Quan no es tracta d'una baralla conjugal, el marc d'aquests excursos sense sentit que embelleixen les rues carnavalesques pot ser una batussa entre els diablots de les diverses comparses, autèntics fetillers de la llengua a l'hora d'empescar-se agrupacions fòniques impossibles de nasals, sibil·lants, neutres i guturals. "Maastricht", sense anar més lluny.
Amades recull una antiga representació que s'havia donat al llogarret de Montclar de Berga. Els dos protagonistes són dos sords que es troben en un camí al capvespre. L'un té set filles en edat de merèixer i l'altre, foraster, va més perdut que un ànec en un garatge. El multiprogenitor, afalagat davant la perspectiva d'un possible solter, li recita el catàleg de les seves set gràcies al foraster i aquest es limita a demanar-li orientació geogràfica per poder seguir fent via. Cap dels dos no entén ni un borrall del que li diu l'altre, de manera que els dos monòlegs prossegueixen ad infinitum, amb una intensitat digna d'un Beckett o d'un Ionesco. Un sord busca gendre desesperadament i l'altre una sortida per abandonar el fosc paisatge. Aquest clàssic joc dels disbarats sembla fet a mida per a les reunions que aquests dies fan i refan la colla dels Miterrand, Khol, Major, González, Delors... Els uns tement per l'estat civil de les seves filles i els altres amb ganes de tornar a sortir a la carretera principal.
La parla sense significat, com el joc dels disbarats, inverteix la clàssica recerca expressiva del mot just per enfrontar-nos a la subjectiva decodificació del galimaties rebut, a la recerca del significat just. Ens resulta, per tant, més senzill acceptar que el futur d'Uropa és inscrit en la primera estrofa d'un vell poema faceciós del segle passat anomenat "Ang mananapat" (Barcelona, 1872) que no pas en el primer paràgraf del Tractat de Maastricht. Heus-la doncs aquí: "Lingap ang iyong diquit/ sa rejas ca, i, sumilip/ dinguin ang inahihibig/ nitong abang nag aauit..." (la segueixen onze estrofes més d'una claredat expositiva similar). Ara ja podrem votar amb més coneixement de causa que els francesos.