Autoedició

És ben sabut que el Barça va crear el trofeu Joan Gamper per guanyar alguna copa cada any, que mossèn Alcover inicià el monumental diccionari que Moll acabaria a còpia de subscripcions populars per justificar qualsevol misto transnacional de la nostra dissortada llengua i que Elvis Presley va començar la seva rutilant carrera discogràfica afluixant els dòlars que costava enregistrar un single per al dia de la mare. Hi ha grans sospites sobre les fonts de finançament real de la majoria dels llibres de versos que surten al mercat, malgrat que un altíssim percentatge s'oculti rera marques editorials reconegudes, i alguns crèdits són més explícits que el Credi-caixa: "edició de l'autor". Normalment, els escrivans que decideixen esdevenir empresaris van més curts d'agenda que no pas d'armilla, disfressen el seu fracàs amb un rebuig visceral vers els canals de comercialització habituals i visiten sovint els pobres llibreters que accedeixen a posar al taulell els seus productes.
La major part de llibres autoeditats són de versos i acaben el seu suposat viatge en mans amigues. D'altres són punyents assaigs de divulgació de les temàtiques més variades que puguem imaginar, com el densíssim estudi d'un tal Caius Parellada que maldava fa anys al taulell de la Catalònia per demostrar al món la catalanitat del Colom genovès que reivindiquen els suïcides potencials de la Sampdoria. Temes així remouen els esperits inquiets dels pobres polemistes catalans que observen, amb desesperació, l'absència d'editors-faramalla en la nostra llengua a l'estil de Martínez Roca (el catàleg del qual conté tots els llibres sobre els templers que Umberto Eco no gosava recomanar) o de Sebastià d'Arbó si un bon matí decidia dedicar-se al blanc i negre. Darrerament, les edicions de vanitat han arribat a un nou format. Gràcies a les facilitats tècniques d'autoedició informàtica, molts executius es veuen periòdicament en portada de la "revista d'empresa" que ells mateixos han encarregat a un periodista en atur.
Estava cantat que, tard o d'hora, l'enigmística també tindria els seus modestos autoeditors. Des d'aquestes ratlles hem parlat sovint d'iniciatives de la societat civil al voltant de l'enigma, però ara ens n'hem assabentat de dues que ultrapassen qualsevol expectativa. D'una banda, un dels pares putatius del palíndrom d'autoria més disputada en la nostra llengua --català a l'atac--, ha decidit comercialitzar-lo en un format prou agosarat. L'artífex del disseny que ben segur popularitzarà aquest eslògan insert quasi cromosomàticament en el nom de la nostra dissortada llengua es diu Miquel Viana. Obligacions professionals a banda, el senyor Viana es dedica a perfer frases autoal·lusives. Ara ha decidit baixar a l'arena del consum. El seu agosarat disseny independentista del "català a l'atac" ha saltat a l'univers dels serigrafistes, i ha estat estampat en centenars de samarretes de cotó blanc en un roig rabiüt. L'efecte, situat en un bust adient, promet ser superb. La frase ha quedat descomposta en quatre plantes de peu en posició marrana, les dues més separades --cata i atac-- amb els dits enlaire i les dues centrals --là i a l'-- amb els dits cap a les zones més calentes. Un estel vermell, que sembla presagi d'orgasme, completa el cobrepits més càlid de l'estiu. Els experts en moda estival adverteixen que la samarreta Viana fa conjunt amb els texans republicans de la marca ERC.
El segon autoeditor egregi del ram enigmístic es diu Jordi Cebolla Borrell i el seu producte esborrona el personal. El senyor Cebolla ha fet una considerable inversió per editar, en condicions tècniques força dignes, uns mots encreuats gegants en format joc de taula. De moment la capsa de l'anomenat "Polinimia (El crucigrama)" només es pot trobar en establiments especialitzats del tipus Jocs & Games de Barcelona, però ben aviat assolirà una distribució més normalitzada. Es tracta d'un macro-encreuat de 15000 quadrets --12425 de blancs i 2575 de negres--, amb 5076 definicions clàssiques de diccionari. El senyor Cebolla, que habitualment empra el català per als seus jocs de paraules, ha decidit fer servir l'espanyol per llençar-se al Tàmesi del comerç per primera vegada. Afirma que, si aquest li va bé, hi tornarà en català. Ara per ara, el seu macro-encreuat ja és prou peculiar com per incloure 26 mots anglesos, 24 de catalans, 6 d'èuscars, 4 de francesos, 3 de gallecs, 3 d'italians, 1 d'àrab (imaginem que transliterat), 1 de llatí i 1 de portuguès. També hi ha inclòs 118 personatges, 119 sigles, 44 matrícules (inclosa la flamant GI), 99 noms geogràfics i 73 símbols químics (quasi tota la taula periòdica).
Al nostre país hi ha tants xicots amb empenta que sorprèn que la major part de catalans no visquem al mig del mar.