dissabte, 4 de juliol de 1992

La lletra E

El novel·lista en excedència Xavier Moret, en una de les seves periòdiques columnes, es lamenta amargament d'una peculiar conseqüència moral dels imminents JJOO. Resulta que les senyores públiques que solen patrullar pels voltants del gloriós camp del Barça han estat traslladades a la Zona Franca. Sense entrar en els possibles avantatges econòmics que aquest trasllat de negoci al port franc pugui representar per als soferts membres de la classe treballadora de la zona, Moret destaca que l'obligat èxode olímpic empobreix l'entorn cultural de les vituperades dones de la vida. En efecte, el pla Coob'92 de neteja en quinze dies passa per canviar el carrer de l'il·lustre Arístides Mallol per un simple carrer amb nom de lletra (com els del Lower East Side de Manhattan, rebla Moret). El nou emplaçament de la seva vella activitat és el carrer E de la Zona Franca.
La tesi Moret de l'entorn empobrit és discutible. Podríem badallar fins a la paràlisi facial davant la riquesa cultural d'Arístides Mallol, o bé trobar un munt de significats ocults darrera la segona vocal per rebatre això de l'empobriment cultural de les treballadores de la cantonada. Però no ens caldrà. L'argument clau l'aporta un dels protagonistes de l'aplec d'autors sud-americans empeltats de cosmopolitisme model anys setanta que van transformar les aules universitàries en imants potents fa dues setmanes. Es tracta de l'autor guatemaltec més antologat del món: Augusto Monterroso. Aquest mag del llenguatge, un dels meravellosos escriptors que compleix totes les condicions que Vila-Matas fixa a la imprescindible Historia abreviada de la literatura portátil, va publicar fa mitja dotzena d'anys un magnífic diari anomenat La letra e que desmenteix categòricament qualsevol tesi afí a la de Moret.
La letra e ens descobreix el taller de Monterroso. Ens delectem amb la seva proverbial curiositat i revivim les seves màgiques relacions amb el llenguatge, en episodis que recorden les històries de Joan Perucho. Com en una trobada amb el filòsof, matemàtic i escriptor José Antonio Robles, que corregia un treball assegut a la taula d'una cafè. Monterroso irromp al local, el saluda i li deixa anar un dels famosos anagrames llatins de Galileu just quan el filòsof acaba d'escriure el nom de Galileu al full que corregeix. O quan ens explica les cartes que Mario Muchnick li envia amb textos que ell titlla de "bifronts" (el general argentí Bartolomé Mitre transformat per la tradició oral en Bartolo Memitre) i que en realitat són purs exercicis d'homonímia. Homònims famosos com el que fa ballar el sentit (ai las!) del primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega, quan "El dulce lamentar de dos pastores" esdevé "El dulce lamen tarde dos pastores", o com els versos patriòtics d'Aribau que els Gurguí de la Rodoreda havien fet inscriure en un monument al jardí de la casa familiar ("Si em trobo sol amb mon es... /perit") i que per qüestions tipogràfiques havien aconseguit transformar el monument en la riota del barri ("el Gurguí es troba sol amb mones").
La rebotiga de Monterroso és ben plena de divertits artefactes lingüístics. Hi descobrim una bona colla d'amics palindromistes, com el veneçolà Darío Lancini (Oír a Darío, sol proposar xiroi), el mexicà Miguel González Avelar, llavors (1984) president de la Gran Comissió del Senat mexicà i autor d'autèntics tractats de la matèria cap-i-cua per excel·lència, com ara Palindromía, o el difunt poeta mexicà Adam Rubalcava. D'aquest darrer Monterroso reprodueix una petita llista de deliciosos palíndroms que el poeta va compondre l'any 68, sota el dilecte títol de: "Surtido rico de palíndromos dedicado a Carlos Illescas y Augusto Monterroso los hizo el niño Adam Rubalcava". Potser el millor, i molt apropiat a parer dels seus amics, és el que el poeta es dedicà a sí mateix: "Adán no calla con nada".
La lletra d'Augusto Monterroso pot ser molt útil a les treballadores de la distensió sexual per sobreviure durant les solitàries hores d'espera al desert carrer E de la Zona Franca. El pare de Míster Taylor parla de les misterioses sirenes ("manatíes o pejemujeres", les anomena) que obsedeixen els mariners, de la voluptuosa nimfomania lingüística de Covarrubias, de l'evolució laboral dels artistes (Rossini de l'òpera a la rebosteria, Rimbaud de la poesia al tràfic d'armes...) i mostra impúdicament la seva necrofília en sengles expedicions a les tombes parisenques de César Vallejo i Julio Cortázar. Del gran cronopio, Monterroso conta que fa molts anys se li oferí a buscar en una biblioteca de París l'Evangeli segons Sant Mateu escrit en alexandrins palindròmics francesos per algun il·luminat durant el segle xviii. Monterroso, prudent, refusà.
La qüestió és que el carrer presumptament impersonal que acull les usuàries d'Arístides Mallol durant aquests dies de malvestats olímpiques pot estar ben orgullós del seu breu nom. Perquè, ja ho diu Monterroso, ell manté una literatura de frase curta i producció portàtil des que va llegir (i obeir) a les tanques publicitàries de "Correos y Telégrafos de México" allò tan caldersià de: "No escriba; telegrafíe".