dissabte, 11 de juliol de 1992

Valises i vileses

El gust per les barreges és una de les passions més perilloses que comparteixen l'alquímia i la cuina mexicana. La puresa, en sigui qui en sigui el destinatari, sempre oculta una perversa tendència al sacrifici de l'impur. Per això els moralistes solen malfiar de les barreges que bastarditzen les essències en què ells creuen. La llengua no n'és pas cap excepció. No parlem de barcos, barques, vaixells o vaixelles, avui. Parlem d'una de les vileses més interessants que ens ofereix la història de les pràctiques literàries: els portmanteau words o mots valisa. Compostos absolutament arbitraris sense gaire voluntat d'establir tradició. Allò que Lewis Carroll, al prefaci de The Hunting of the Snark, exposa de forma ben planera: "agafeu, per exemple, els mots fuming (empipat) i furious (furiós). Decidiu-vos a pronunciar totes dues paraules, però no us fixeu en quina direu primer. Ara obriu la boca. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per fuming, direu fuming-furious; si per contra s'inclinen lleument per furious, llavors direu furious-fuming. Però si teniu un dels dons menys comuns del món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu frumious".
Ments tan perfectament equilibrades com la de James Joyce (sobretot al Finnegans Wake) o la de Jorge Luis Borges (que especula amb japonecedades i jitanjáforas) viatgen per les mateixes vies que el màgic reverend quasi-pederasta. Els entusiastes estudiosos de Quevedo s'emborratxen amb els seus constants neologismes goluts: archinariz, protogolosa, vicimomo, sastrisota, ventipoetas... La trajectòria literària del llunyà Julián Ríos (Larva ja és al segle passat) no s'explica sense la presència de vileses constants en mots valisa a banda i banda del text. Però la pràctica abasta més àmbits dels que habitualment investiguen els especialistes en literatura.
És el cas del pensador francès Alain Finkielkraut. L'autor de Le nouveau désordre amoureux, tal vegada en un moment de feblesa existencial, poua de l'enorme motxilla dels mots valisa un seguit d'associacions il·lícites ben sorprenents. Potser per justificar les abrandades acusacions de trivialitat que sol dedicar als joves pensadors francesos el vell camaleó Roger Garaudy entre conversió i conversió, Finkielkraut és el conspicu autor dels mots valisa més interessants de la llengua francesa contemporània. Dos anys després de publicar amb Pascal Bruckner l'assaig que li havia de reportar el reconeixement general, Finkielkraut publicava un petit recull de falsos compostos anomenat Ralentir: mots-valises! (Seuil, 1979). El 81 rematava la jugada amb el seu deliciós Petit fictionnaire illustré .
Finkielkraut aconsegueix en aquests llibrets menors allò que Julián Ríos s'escarrassava a teoritzar en el seu darrer lliurament La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) El francès sodomitza la seva llengua amb precisió per obtenir noves sensacions lèxiques. I en aquest pervers betlem neix el fantàstic doctambule (l'erudit de la vida nocturna), també conegut per flemmartiste (el virtuós de la indolència, geni absolut del dolce farniente). Les valises amb què viatja Finkielkraut són màgiques. Al seu costat descobrim que una biscothèque és un lloc de trobada nocturna, prohibit als menors, on només serveixen torrades, que la grandiloloquence és un discurs vibrant i buit sobre la voluptuositat de ser mare i les joies de l'alletament o que els posseïdors d'una riminiscence tenen un record vague d'una trobada llunyana a la costa adriàtica. Les valises del francès viatgen en wagabon (un vagó recalcitrant, que se separa del tren i decideix viure fora de la via) o bé en insovni (un objecte volador que travessa el cel nocturn amb els ulls ben oberts), mentre un sacerdot sense sotana (edulcuré ) acompanya la joventut irreverent amb la sagrada tradició gastronòmica francesa (macdolescence).
El ficcionari de Finkielkraut té un modest parangó en la nostra llengua que no ens cansem de reivindicar, perquè va passar realment desapercebut. Es tracta del divertit Diccionari de falses etimologies (Edicions 62, 1984) de Josep Maria Espinàs, una esbojarrada especulació etimològica sense xarxa que conté definicions memorables des d'una perspectiva enigmística. Espinàs, per exemple, afirma sense rubor que "clandestí" és el destí propi de qualsevol clan, o que l'"evangelisme" és una doctrina que predica que els àngels són de sexe femení. En la guerra particular de l'especulació etimològica, l'autor esdevé un soldat perfecte, perquè "soldat" és aquell que es troba estretament unit a un cos d'exèrcit i les tropes que mena el general Espinàs no són tropes convencionals, sinó trops.
Espinàs i Finkielkraut coincideixen en un objectiu, per a gran alegria de Garaudy. Tots dos se senten fascinats pel mot "tàctic". Espinàs diu que és un mecanisme de rellotgeria que funciona al revés i Finkielkraut rebla que és un ensemble des moyens et des ruses mis en oeuvre pour remonter le temps. Davant una coincidència tan notable només ens resta practicar el silenci més culte (talmutisme) per tal de no tergivexer (fer patir a còpia de no dir ni sí ni no).