dissabte, 5 de maig de 1990

Digueu "Zidgolep", Altesa.

En Joan Amades, amb l'habitual dispersió que tant ha contribuït a enriquir la seva obra, recull autèntiques perles enigmístiques entremig de molta mandanga. Una d'aquestes perles és el "Zidgolep". Resulta que, segons l'insigne folklorista, aquest mot impronunciable d'origen oriental vindria a representar l'essència genuïna de cada llengua.
Diu la llegenda que, en una gran batalla entre els troians i els sibarites, aquests darrers van perdre el combat. L'exèrcit sibarita (vés quina paradoxa!) restà completament desfet, però els seus murris components van aprofitar el caos brutal de les batalles sense explosius per barrejar-se entre les tropes dels seus adversaris. Una mica com allò de l'assalt a la seu del Banc Central però sense ostatges. De manera que, acabada la lluita, com que els uns i els altres eren de la mateixa raça i parlaven la mateixa llengua, resultà que els oficials vencedors es trobaren en l'atzucac de distingir propis d'estranys. Val a dir que els genis de la moda no s'havien empescat encara això tan pràctic dels uniformes i que tampoc ningú no feia servir dorsals per a la brega.
Resultà, doncs, que els oficials van fer una reunió d'urgència i sort en tingueren de comptar amb un lingüista espavilat al seu bàndol, perquè potser si no encara hi serien. El lingüista castrenc va fer posar tots els soldats en fila índia i els va fer una prova oral de qualificació contundent. Sibarites i troians van haver de pronunciar davant d'aquest jutge omnipotent el mot zidgolep, que en la variant dialectal sibarita significava "blat". Rebla en Joan Amades que els troians també ho sabien dir, perquè eren de zones veïnes, però que en cap cas no hi donaven l'entonació pròpia dels sibarites. Aquest improvisat tribunal d'oposicions va exercir el dret a l'elecció i féu degollar impietosament a tots aquells que no pronunciaren amb l'entonació deguda l'anguniós zidgolep. Des d'aleshores, totes les llengües han buscat febrilment el seu zidgolep autòcton amb orgull, i potser amb una mica de recança davant la proliferació d'acadèmies d'idiomes. Els prego un pensament amable per a tots aquells sibarites amb problemes de pronúncia que, amb els nervis del moment, no van poder demostrar el seu origen genuí amb prou contundència.
És evident que una llegenda com aquesta obre molts interrogants, especialment en un país com el nostre que viu en un permanent estat de sensibilització lingüística. Quin deu ser el nostre zidgolep? És el mateix que el de valencians i mallorquins? Que potser el de Lleida seria diferent del de Girona? I els espanyols d'origen, ¿poden arribar a pronunciar-lo correctament? ¿A partir de quina generació?
En Joan Amades, inflant el pit d'amor per la nostra llengua, també ens en respon algunes, d'aquestes inquietants qüestions. Parla d'una altra llegenda en la que el nostre mot setze (16) pren un significat molt semblant al de zidgolep. Diu que durant la famosa batalla de Montjuïc -jo, donades les circumstàncies, substituïria el mot "batalla" pel més genuí i refotut de pronunciar "setge"- la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que no hi havia energia elèctrica -¿també hauríem estat vençuts, a la claror de iodes i neons?-els grups catalans van acordar fer dir a tothom, a tall de contra-senya, el mot "setze" per saber de quin bàndol era. Ningú no diu què els hi van fer, als pobres que responien "set-ce", però de resultes d'això sembla que algun bromista es va inventar l'embrió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat". Durant el llarg cap de setmana de Sant Jordi, mentre el futur dels Borbons passejava enriolat per Catalunya tot engaltant discursos a tort i a dret en un català encarcarat però convincent, ¿què hauria succeït si algú hagués gosat fer-li dir al bell príncep el nostre zidgolep?