dijous, 18 de maig de 2000

L'antipoesia de Greimas

La sentida mort del mestre Tísner ha fet que es parli de mots encreuats. Poc o molt, tothom ha recordat la seva dedicació al noble art d'encreuar paraules i definir-les amb enginy. Altres vegades he historiat el naixement i l'esclat planetari d'aquest artifici, sovint reduït al mer paper de "passatemps". Avui, tot recordant Tísner, vull centrar-me en la qüestionada relació entre encreuats i literatura. Una relació escassa, tot i els escriptors notables que s'hi han dedicat, com Nabòkov en rus o Perec en francès. Hi ha, això sí, aparicions episòdiques de caire costumista per aprofitar la popularitat social de l'artifici i referències cultes que el transformen en metàfora, com a Cruciverba, el llibre d'assaigs literaris de Sciascia. En espanyol Julián Ríos va publicar un bon conte anomenat "Crucigramas" i en català Josep Palau i Fabre també va tocar el tema del crucigramista al conte breu "Mots crucificats", per la dedicatòria del qual sempre li restaré agraït.
Un cas de literaturització profunda de l'artifici és Paisatge pintat amb te del serbi Milorad Pavic, novel·la estructurada com un encreuat. Els capítols corresponen a "Verticals 3", "Horitzontals 2"... i la segona part duu un subtítol explícit: "Novel·la per a aficionats als mots encreuats". Les seccions horitzontals conformen la intriga i les verticals informen sobre el destí dels personatges. A més, Pavic teoritza sobre dos tipus d'aficionats i els associa a dues menes de monjos balcànics —els idiorrítmics (solitaris) i els cenobites (solidaris)—. Els paral·lelismes, del tipus "els uns resolen els encreuats a salts i els altres seguint un ordre", s'estenen durant cinc pàgines. La solució és a la rebotiga. Paisatge pintat amb te planteja un d'aquells enigmes que estiren el lector, però el desenllaç és a l'índex temàtic de la novel·la. El lector que en reindexi les paraules segons els números de l'encreuat descobrirà la clau.
Amb el pas del temps l'escriptura crucigramista ha interessat tant els creadors com els teòrics. El text de reflexió canònic és un article del semiòleg franco-lituà Algirdas Julien Greimas anomenat "L'Écriture cruciverbiste" en el qual estableix les diferències entre una graella de mots encreuats i un poema. Una de les conclusions és que la comunicació crucigramista no és apoètica sinó antipoètica: "La superposició dels plans de l'expressió i del contingut es manifesta a la graella, a partir de la qual l'autor opera la «transcodificació» del significat; en poesia per contra la «fusió» de les estructures del contingut i de l'expressió es fa en la manifestació, tal com es presenta al lector (...) Si la comunicació poètica, de naturalesa sintagmàtica, presuposa un codi paradigmàtic implícit, la decodificació del significat en la lectura crucigramista tendeix igualment a reconstituir una graella, és a dir una mena de codi (...) purament grafemàtic i, com a tal, desprovist de significat". No hi ha res més profundament anti-poètic que un teòric parlant d'una cosa que no practica.