D’ascendència

Aquesta nit de sant Joan, la gent de Política Lingüística i de l’Institut Català de la Dona ens conviden, conxorxats, a llançar barres a les fogueres. Es tractaria, per fi, de cremar la pesada barra antisexista del Distingit/ida amic/iga que ens tractava de barruts i ens barrava el pas a la lectura. Aital proesa, però, té un preu. No és que hagin renunciat a intervenir sobre el llenguatge, sinó que han canviat de tàctica. Un manual anomenat Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, fa un seguit de propostes per mirar d’esquivar les solucions més feixugues de la correcció política aplicada a l’idioma. Algunes són eficaces i d’altres no funcionen, però és lloable que intentin aplicar-hi un cert sentit comú. La consigna és col·lectivitzar. Allà on es deia els treballadors (barra treballadores, en català barrut) ara proposen el personal o la plantilla; el terme electorat barraria el pas a l’insofrible els/les electors/ores; i de la mateixa manera es proposen termes com el professorat o el jovent (la joventut). La sopa d’all col·lectivitzadora pot funcionar en alguns casos, però no pas en tots. ¿Com poden pretendre que dels fills en diguem la descendència per no discriminar les filles? ¿Com en direm, dels pares i mares: l’ascendència? ¿Què faran, ara, les APA ja reconvertides en AMPA: passar del terme mafiós al feixista de la triple A? Ja posats, ¿per què no ens demanen que anomenem els fills la nostra progènie?

La correcció política aplicada al llenguatge té un cert sentit en l’àmbit de l’escriptura administrativa, fins ara tan barruda que només la llegien els col·lectius que se’n volien queixar. És, sens dubte, assumible referir-se en genèric al cos d’enginyeria o al personal d’infermeria en comptes d’al·ludir a enginyers o infermeres. Tot i això, no sembla gaire aventurat pensar que l’eterna por a la queixa sexista ha impedit invertir les denominacions i proposar obertament un sensat cos d’infermeria, quan l’objecte d’estudi de les professions mèdiques ho hauria fet molt més coherent. La por és enemiga de l’eficàcia lingüística. No cal ser un historiador especialitzat en la Guerra Civil per saber que col·lectivitzar comporta problemes. La solució adoptada per substituir el terme director és equip directiu. Ja respondrà a la realitat, això? De debò hi ha tantes direccions col·legiades? No havíem quedat que el cap i la cap ja funcionaven? És clar que el criteri sembla haver canviat. A ningú se li acudiria feminitzar cap per dir-ne capa; seria un fals derivat. En canvi, sí que ens proposen els femenins professionals que fins ara circulaven invariables: mossa, bidella, bombera, caporala, sergenta, metgessa, jutgessa, pèrita, oficiala o uixera. S’admet, però, que al final seran les al·ludides les que decideixin si volen dir que treballen de bidell —bon dia, sóc la bidell i tinc aquí una missatger que— o bé de bidella —posi’m un llobarro per a mi i un filet per a la bidella—.

D’altres solucions proposades s’entenen en un context jurídic —part demandant per demandant, persona beneficiària per beneficiari— però presenten problemes d’economia lingüística que les allunyaran de l’ús no especialitzat. Ens proposen substituir informàtic per professional de la informàtica. Ara proveu d’imaginar-vos que treballeu en una empresa gran i que el sistema informàtic acaba de col·lapsar-se. Després dels renecs inicials, què demanareu a crits? Un professional de la informàtica? Política lingüística proposa i l’ús disposa.