verbgracia@yahoo.es

Una massa social de dos alumnes encapçalen a la Universitat Autònoma un moviment reivindicatiu al qual ens sumem joiosos des d’aquesta columna. No contents amb reivindicar les filologies i altres estudis d’humanitats que ara semblen qüestionats, demanen “la creació d’una assignatura de Ludolingüística com a primer pas per a la creació d’un Departament d’Estudis i Investigacions Ludolingüístiques”. Els dos éssers verbívors que lideren una reivindicació tan enraonada com aquesta signen amb els anagrames dels seus noms: Leli Vorratxes i Marta Polbín. La publicació des de la qual eleven el seu crit es diu “VERBiGRÀCIA” i el subtítol fa “Publicació Aperiòdica de Ludolingüística”. Ara n’acaben de publicar el número 2, en la tradició dels fulls volants que solien córrer per les facultats de lletres. Naturalment, l’era digital fa de les seves i des de l’adreça electrònica que encapçala aquest article distribueixen la seva publicació en PDF. Demaneu-la.

Ja es veu que el fanzine ludolingüístic de Vorratxes i Polbín té la doble vocació d’historiar i proposar, dos infinitius clau per incidir en la tradició cultural. Aquest segon lliurament divulga l’origen dels primers palíndroms i anagrames coneguts, situats a l’Alexandria ptolomea. Ho fa amb rigor i claredat, revelant les fonts sense caure en deliris erudits, però en el mateix article ja obre la porta a quatre palíndroms contemporanis creats pel dissenyador gràfic Nacho Tururu —entre els quals destaca España, pse , una expressió de desencant en boca de tothom llevat de Patxi López—. La voluntat propositiva de les editores verbigracienques es demostra també a la secció “Màquines proverbials”. S’hi exposa un proverbi de Confuci —Pensar sense estudiar és inútil, estudiar sense pensar és perillós—, se n’estableix l’estructura (A –B= C; B-A= D) i se’n busquen analogies a partir de mètodes aleatoris com ara agafar el primer verb que aparegui a la pàgina X d’un diccionari o demanar a persones diferents que pensin verbs i adjectius. Alguns dels proverbis obtinguts d’aital faisó són: “Cantar sense follar és brut, follar sense cantar és meravellós”; o bé “menjar sense pintar és verd, pintar sense menjar és artístic”. No cal dir que tot just són a l’inici del camí.

En un altre article es reprodueix un sonet tautogramàtic de Quevedo, dedicat a una dama que es deia Antonia i en el qual (gairebé) totes les paraules comencen per A. El primer vers fa “Antes alegre andaba; ahora apenas...” També hi ha seccions amb lapsus linguae catalans —Lingus Lapsuae, en diuen—, el joc de les definicions o enllaços recomanats a Internet. Verb & Gràcia combina amb saviesa el plaer amb el dolor. A banda de les qüestions carnaverbalesques (sic), no menysté la interacció més dolorosa que ofereixen les seccions enigmístiques. Al primer número proposaven uns magnífics MOTS ENCREUBATS de 13x13 tan difícils de resoldre que ningú no ha guanyat el fastuós premi d’un sopar amb les editores al restaurant Paco Meralgo de Barcelona. També proposen anagrames du100s (llegiu docents, esclar). En el primer número una tal ROLLITA ACNÉ ha resultat ser la professora de Teoria de la Literatura NORA CATELLI. En aquest número dos l’enigma es duplica: 1) el DU100 que, tot i no ser de clàssiques, té reminiscències llatines (Justo Sensu) i 2) el DU100 amb nom de carrer (Av. Biel Xorrada). ¿Quins dos eximis professors s’hi deuen amagar? Llarga vida a aquesta publicació aperiòdica de Ludolingüística!