Bona química

Claudi Mans és un químic lletraferit del qual ja hem parlat alguna altra vegada en aquesta secció per la seva tendència a endinsar-se en la dimensió ludolingüística de les qüestions químiques que divulga. Mans publica articles molt amens sobre la seva disciplina. Són textos ben escrits i estructurats que exploren les analogies més entenedores per exposar processos científics. Textos rigorosos que es fan llegir fins i tot pels qui ja no recorden ni qui va ser Mendelèjev. Ara Mans els acaba de recollir en un volum altament recomanable editat pel Col·legi Oficial de Químics de Catalunya que porta per títol La truita cremada (24 lliçons de Química). Si teniu problemes per trobar-lo us podeu acostar a la magnífica llibreria científica que corona el Cosmocaixa.

D’entre els vint-i-quatre textos del llibre avui vull destacar el que porta per títol “Un mol, poc mol”. Mans hi explora l’ambigüitat que envolta els termes mol (la unitat de mesura de la quantitat de substància que hi ha en un sistema), molaritat, formalitat i normalitat. Ho fa, com sempre, amb analogies encertades i una tècnica narrativa eficaç. Comença matant el lector i el situa davant cinc portes idèntiques custodiades per cinc guardians impertèrrits. Només una de les portes condueix al cobejat paradís dels químics (on ens deu esperar, dic jo, Pompeu Fabra). El difunt lector només pot fer una pregunta i haurà de decidir quina porta travessa en funció de les repostes dels guardians. No hi ha temps per a més. El rellotge avança. Tic tac. I tu, pobre lector, no saps pas per on tirar. De fet, ets mort i en mans d’en Mans, el qual no para de suggerir-te preguntes massa especialitzades que no et servirien de res. Al final del túnel, la llum apareix en forma de pregunta que és, també, resposta: ¿Què et suggereix la paraula molar? Mans, llavors, reprodueix les respostes dels cinc guardians: el primer diu que és un queixal de mamífer; el segon parla d’un municipi del Priorat de 300 habitants; el tercer una tartera quan arriba a la part baixa de la vall, per exemple de Boí, amb pedres que ja no es mouen; el quart parla en un argot en el qual una cosa que mola és una cosa que agrada; finalment, el cinquè assenyala que és un terme que indica la concentració en mols per litre d’una dissolució. Naturalment, la porta que mena al paradís dels químics és la cinquena.

L’article condensa les virtuts de la divulgació científica. Estableix amb claredat la terminologia associada al concepte de molaritat sense obviar-ne la notable evolució experimentada en els últims cinquanta anys. També es permet afegir-hi curiositats ludolingüístiques com ara que antigament en català hi hagués una unitat de mesura anomenada “mola” que designava el cabal d’aigua mínim necessari per fer moure una mola de molí estàndard quan havia de moldre blat per fer farina. Mans acudeix a Coromines per establir que, com a mínim al Bages, una mola equivalia a 7439 m3 per dia, és a dir 86 litres per segon. Després ho relaciona tot. Ens explica que en un litre d’aigua (d’un quilo de massa) hi ha 55,55 mols d’aigua perquè un mol d’aigua té una massa de 18 grams. I aquests càlculs el porten a establir la següent equivalència: 1 mola = 4783 mols. Finalment, Mans conclou que: “un mol d’aigua mol si passa pel molí junt amb 4782 mols més cada segon. Si no, no mol. Un sol mol no mol. . . o, almenys, molt no mol”. Els articles de Mans són esmolats i molen amb eficàcia els prejudicis que separen ciències i lletres. En calen molts i moltes, de Mans, perquè no se’ns cremin totes les truites!