dijous, 12 de maig de 2005

La perla de Shakespeare

Abans d’explicar els detalls de l’extraordinària coincidència verbívora a la qual al·ludeix el títol caldrà establir-ne el context. Nicholas Lezard és el crític a qui el diari britànic The Guardian va encarregar la ressenya de l’assaig Power and Glory d’Adam Nicolson (Harper Perennial). El llibre de Nicolson descriu la societat anglesa de la qual va sorgir la famosa traducció bíblica de la King James Bible, tal com l’autor ens aclareix des del mateix subtítol: Jacobean England and the making of the King James Bible. La traducció de la Bíblia que Jaume I d’Anglaterra va auspiciar en 1611 encara ara és la versió de les sagrades escriptures que l’Església Anglicana considera oficial. El seu model de llengua té grans defensors entre els lletraferits anglòfils, tot i els anacronismes que el pas de quatre segles permeten suposar-li. Nicolson el compara amb el llenguatge de la New English Bible —la versió que sona a les actuals esglésies del país de Carles i Camil·la— i troba que no hi ha color. És a dir, que la moderna és una versió molt descolorida. De fet, TS Eliot ja es va despatxar a gust contra ella, titllant-la de contenir elements “vulgars, trivials i pedants”. Nicolson afegeix que “l’aplanament de llenguatge és també un aplanament de significat. Un llenguatge que no manté la tensió amb la seva significació o que es mostra delerós de ser acceptable per a una consciència moderna és un llenguatge que ja no pot transportar la càrrega que la Bíblia requereix. Ras i curt, ha perdut autoritat. És una forma morta de llenguatge”. No sé pas què opinaria Nicolson de les múltiples versions simplificades del Quixot i altres clàssics que omplen enguany les llibreries, però la seva reflexió és pertinent i inquietant. Aplicada a una llengua com la nostra, que té problemes perpetus de pervivència, resulta devastadora.

Establert, doncs, el context en el qual Nicholas Lezard divulga l’anunciada perla verbívora sobre Shakespeare, tradueixo el primer paràgraf de la seva ressenya: “L’única cosa que tothom sap sobre la King James Bible és que Shakespeare devia ficar cullerada en la traducció. L’any 1610, quan el Comitè Revisor es va reunir al Stationer’s Hall de Londres per preparar la publicació de l’any següent, Shakespeare tenia 46 anys; la paraula 46ena des de l’inici del 46è salm i el 46è mot comptat des del final són shake i spear respectivament”. Shake vol dir agitar i spear travessar amb una llança. L’extraordinària coincidència amb el nom de Shakespeare ha agitat el cor ludolingüístic dels lletraferits anglòfons. Val a dir que com a primer paràgraf de ressenya és una mica exhibicionista, però el crític recondueix posteriorment l’article, tot titllant la coincidència de freakish i assenyalant que Adam Nicolson no esmenta en cap moment el salm 46.

La troballa del shake & spear empeny qualsevol esperit mínimament inquiet cap al salm 46 de la Bíblia. Jo n’he triat dues versions catalanes que difereixen fins i tot en el títol. Segons la Bíblia de Montserrat el salm 46 fa “Déu fortalesa del seu poble”; segons la Bíblia Catalana Interconfessional “Déu és el nostre castell de refugi”. Les paraules catalanes situades en la 46ena posició per davant i per darrere del salm 46 són, en el cas montserratí EXÈRCITS i HA, i en el cas interconfessional RIU i ARREU. A quins autors nostrats remeten? Qui és qui en la literatura catalana que Exèrcits Ha? Qui Riu Arreu? Qui és el nostre Shakespeare?