Il·lustre Tísner

Durant tot el mes de maig el Centre Cívic Cotxeres Borrell de Barcelona ha recordat l’enyorat Avel·lí-Artís Gener, Tísner, en el cinquè aniversari de la seva mort. És a dir, que ja portem un lustre sense tan il·lustre personatge. També és prou il·lustrativa la rica manera d’homenatjar-lo que han triat els veïns del que va ser el seu barri: una exposició sobre les seves diverses facetes, recitals lírics, sessions de lectura, un concurs de mots encreuats, la presentació del Laboratori d’arts escèniques que porta el seu nom i una taula rodona final molt i molt rectangular, on vaig tenir el plaer i l’honor d’intervenir, moderats amb eficàcia per Ignasi Janer, al costat de Joaquim Carbó, Jordi Carbonell, David Escamilla, Jordi Finestres, Jordi Fortuny, Prócoro Hernández, Joan Rendé i Pep Sala (a través de pantalla interposada perquè era de concert a Andorra). Quatre dels cinc fills d’en Tísner i la Lluïsa també eren presents a l’auditori. La personalitat polièdrica del mestre Tísner i la seva loquacitat proverbial se’ns va encomanar. Vaig trobar especialment interessant la intervenció de Prócoro Hernández, un periodista mexicà que exerceix de català entre nosaltres i que va fer unes pinzellades molt encertades no pas sobre la influència del món mexicà en l’obra d’en Tísner sinó a l’inrevés, en sostenir que les múltiples activitats de l’autor català també han deixat petja en la cultura mexicana. Esperem que el temps li doni la raó.

Les sis lletres que componen Tísner —tendre amant dels personatges secundaris, Avel·lí Artís-Gener va confegir el seu reeixit pseudònim amb les segones síl·labes dels seus cognoms— oculten missatges ben explícits. TÍSNER et convida sempre a penetrar en tot el que fa (ENTRIS), a deixar la brutícia dels teus prejudicis fora de taula (RENTIS) i finalment a gaudir de la vida a cor què vols (SENTIR). Com que havia nascut el mateix any que mon pare, sempre vaig saber-li l’edat, i per celebrar els seus setanta-cinc anys vaig il·lustrar una entrevista que m’havien encomanat els de la revista “Cultura” amb un acrònim més o menys totalitzador del seu proverbial polifacetisme. Aplicant al mot TÍSNER el notàrikon cabalista, és a dir, prenent-lo com si fos una sigla, T suggereix traductor, I il·lustrador i il·lusionador, S soldat i scrabblista, N novel·lista i ninotaire, E enigmista i escenògraf i R retratista i reporter. En cadascuna d’aquestes activitats excel·lí i ha deixat petja, ja sigui com a introductor dels mots encreuats o l’Scrabble en el nostre àmbit lingüístic, ja com a novel·lista. Al meu entendre, Paraules d’Opòton el vell és una de les millors novel·les catalanes de tots els temps, però hi ha altres obres seves que passaran a la posteritat. La meva favorita, Les dues funcions del circ. Els mexicans coneixen també el seu valor com a escenògraf en la incipient història de la televisió mexicana. La seva filla antropòloga, la Glòria Artís, va explicar com l’havien vingut a buscar els documentalistes d’un reportatge sobre la història de la televisió mexicana perquè tots els professionals els parlaven d’aquell escenògraf català que havia fet tants i tants decorats efímers.

Com ja és sabut, en Tísner era un home de geni i d’enginy. Però les seves divulgadíssimes anècdotes van tot sovint més enllà, perquè parteixen d’un compromís especialment intens. Encara recordo quan em va dir que, en traduir al català Cien años de soledad de Garcia Márquez a petició d’en Gabo, va pensar que la seva feina llavors tan criticada seria plenament actual l’any 2005. No només perquè ningú no trobaria estrany traduir obres de l’espanyol al català —com en efecte succeeix avui— sinó perquè el llavors llunyà any 2005 s’hauria de celebrar —tal com està succeint ara mateix— el centenari de la magnífica novel·la de Caterina Albert/Víctor Català Solitud, és a dir, Cent anys de Solitud, com resa el títol de la traducció tisneriana.