La Renfe en calces

Ara que, tres anys i mig després de néixer, les notes al marge de Carles Miró han comès bloguicidi, les paraules i els dies de Teresa Amat (tres anys i gairebé un mes a la xarxa) deuen ser el dietari degà de la blogosfera en català. Llegeixo els comentaris d’Amat gairebé des del seu inici, en maig de 2002. Com que no tinc gaire fe en la blogofília, quan llegeixo un comentari que m’interessa, en comptes de guardar-me’n el link me’l copio sencer i el col·loco en un fitxer Word al disc dur. I la meva carpeta de les paraules i els dies és ben plena. Avui he topat amb un post del passat abril que em va cridar l’atenció per diversos motius. D’entrada, perquè partia d’un joc de paraules, i això sol ja propicia que molts textos acabin a les cavernes del meu arxiu verbívor, però també per altres qüestions: involucrava la Renfe, reflexionava sobre el bilingüisme i apel·lava a la líbido. Teresa Amat ho titulava sense ambages —“Els desenganys dels bilingües”— i després ens informava de l’aparició en les estacions de Renfe d’uns armariets metàl·lics de color gris que duen en un lloc ben visible la paraula CALCES retolada en negre.

El següent paràgraf demostra que Teresa Amat no només és una bona escriptora, sinó que l’hauríem de poder llegir sovint als diaris de pagament: “Jo em vaig emocionar, de debò, quan ho vaig veure. Em vaig dir que ja era hora que a més de posar maquinetes dispensadores de condons als instituts, a les fatxades de les farmàcies i als lavabos de discoteques, també pensessin en les dones que van pel món perdent calces tot anant amunt i avall amb els trajectes de rodalies. És més corrent del que potser ens pensem, això de deixar-se les calces en algun lloc, i llavors, tant si una va com si ve, tant si després de perdre-les té encara alguna cosa a fer o si ha de tornar directament a casa, ja em direu què. ¡Doncs que bé!, vaig pensar durant un instant (esclar que si per posar-te-les haguessis d’anar als tan higiènics vàters renferils, imagineu-vos la proesa). Però no. Evidentment la cosa és molt més prosaica (si el que vaig imaginar en principi no és poesia, ja em direu què és poesia): el rètol vol dir que allò que conté l’armariet en qüestió deuen ser llantes o falques o tascons. ¡Quina decepció!”

En efecte, per més esforços bilingüistes que hi ha esmerçat, aquella antiga Renfe del Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados manté una ànima rematadament monolingüista, i ni els passa per la barretina que els catalanoparlants puguem feminitzar inconscientment els seus calces (falques, del verb calzar, però ja posats, també calzes —aparta de mí este cáliz—). Són coses de la clàssica amplitud de mires espanyola. Falsos amics, en termes lingüístics i no, més interessants quan més freguen territoris incorrectes. Com per exemple, la ramera catalana (el brancatge dels arbres) o la innocent expressió anglesa que definiria la guàrdia urbana barcelonina davant les àrees verdes: posar una multa seria put a fine. Finíssima. És clar que l’univers no acaba a Europa. Com més exòtiques siguin les llengües més fàcil serà trobar-hi alguna coincidència inconvenient. Així, els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives que designen la terra (fákki) i la carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos verbs malsonants (cardar i pixar) en anglès, la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres estudiants tailandesos d’anglès: l'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici. El que no especifiquen és si també en diuen així quan la còpula es produeix en un tren i sense treure’s les calces.