En perill d’extinció

L’alcoià Eugeni S. Reig no és filòleg sinó enginyer, però de mots en sap un niu. Fa uns anys va parar orella entre els joves que parlaven la seva llengua, que és la nostra, i li va semblar que en sentia una altra de ben diferent. Empobrida. Mimètica de l’omnipresent castellà. Per això va començar a recopilar expressions valencianes en desús i es va aplicar amb esperit científic a la tasca de sistematitzar-les. L’any 1997 es va editar —i aquí l’es és ben reflexiu, perquè parlem d’una edició sufragada per l’autor— un vocabulari valencià amb 835 entrades que duia per títol Valencià en perill d’extinció. El lingüista Emili Casanova en relata l’èxit al pròleg de la segona edició, corregida i augmentada fins a 1440 entrades, que Reig acaba d’autoeditar-se enguany. Els lectors interessats van esgotar la primera edició, els filòlegs van convidar-lo a compartir l’eficàcia de la seva enginyosa enginyeria i el diari Levante decidí publicar diàriament una entrada del seu llibre. En l’entremig, Reig ha impulsat a Yahoo la llista de distribució Migjorn sobre qüestions relatives a la llengua catalana. És un fòrum amè i el to que s’hi respira no és gens ortodox. Reig i els seus collistaires saben que la llengua és un ésser viu i mutant, però es resisteixen a admetre els canvis sobtats que provoquen certes ràtzies verbals tan violentes com huracans.

Les entrades del Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig són d’una gran claredat. Primer defineix la paraula o expressió, l’exemplifica tant com convé i l’associa a tres calaixos sinonímics ben útils: valencià, català estàndard i castellà. Vegem-ne un exemple saborós, el mot Javaloies. Reig el defineix com “persona ingènua, bonhomiosa, sense malícia, de poca espenta, dèbil de caràcter, mancada d’esperit, que no es nega mai a fer les coses que li demanen i de la qual els altres solen abusar”. Després d’exemplificar-ho i d’especular sobre el seu origen onomàstic, en dóna aquestes equivalències: un mitja me’n queda o mitja me’n queda de la part del peçó (valencià), un janot o pau (estàndard), un Juan Lanas, panoli o papanatas (castellà). Los Javaloyas també van ser un grup pop valencià radicat a Mallorca durant els setanta amb una marcada tendència al kitch. Eren capaços de barrejar cançons com “Cala d’Or”, “Mallorca bella”, el “Porrompompero”, “Ma mare”, “Obladi-Oblada”, “Tot ja és mort” o “Sapore di Sale”. Potser si sortissin ara es farien dir Los Papanatas i els subvencionaria el govern valencià. No sigueu uns javaloies i busqueu Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig abans no s’exhaureixi.