Yurkievich

Després d’unes setmanes tràgiques a les carreteres, la conselleria d’Interior del Govern català ha anunciat un pla de xoc contra els accidents de trànsit. Sí, pla de xoc, n’han dit. Ja veuen la ceguesa semàntica que pot produir l’ús indiscriminat del tòpic entre els buròcrates. A mi la desafortunada expressió m’ha fet recordar un autor molt apreciable que aquest estiu ha mort a la carretera. Potser algú hauria d’escriure sobre els escriptors que moren a la carretera igual com Vila-Matas ha escrit sobre dietaristes ultramontans, desapareguts passaventosos o afectats d’agrafia sobtada. Si els autors que un bon dia deixen d’escriure, com Juan Rulfo, passaran a la posteritat amb el nom de Bartleby, potser dels que moren a la carretera, com per exemple W. G. Sebald, podríem dir-ne Kerouacs. En tot cas, el proppassat 27 de juliol el Volvo de l’argentí Saúl Yurkievich s’estavellava fatalment contra un camió en una carretera del sud de França. Yurkievich era un crític rellevant que va dedicar moltes energies a les obres d’altres autors, com Borges o Cortázar o Paz o Vallejo, però sense deixar de banda el seu quefer poètic. Les seves creacions aprofundeixen d’una manera radical en la dimensió lúdica del llenguatge. Amant de la “ingeniosa riqueza o el desvío perspicaz”, Yurkievich va aplegar molts dels seus treballs assagístics en un volum impagable que porta per títol Del arte verbal (Galaxia Gutenberg, 2002).

Per casa corren uns quants llibres sobre Cortázar, però el millor és l’estudi que li dedicà Yurkievich: Julio Cortázar: mundos y modos (Anaya & Mario Muchnik, 1994). Des de la complicitat del lector i company de viatge, Yurkievich estableix les dues grans vies de l’escriptura cortazariana: “En Cortázar hay una escritura Dr. Jekyll y una escritura Mr. Hyde. En sus luchas con la hidra literatura, hidra por supuesto policéfala, alternativamente prepondera la cabeza que acata y jerarquiza lo literario o la cabeza que todo lo revierte y se divierte”. El joc i el foc, doncs, que va simultanejar el Gran Cronopio. Per analitzar aquesta dicotomia, el crític s’inventa una adequada teoria del túnel i estableix dos grans paisatges en l’obra de Cortázar. D’una banda, una forma de literatura més tancada que abastaria contes i relats. D’altra banda, una literatura especialment oberta que exemplificarien en particular 62/modelo para armar o Rayuela i, en general, totes les novel·les i els assaigs de Julio Cortázar. Julio es va passar un mes a l’autopista per escriure Los autonautas de la cosmopista. Saúl s’hi ha quedat. L’únic pla de xoc és llegir-los.