Sexes/ De llibres

Les relacions entre literatura i televisió són motiu de controvèrsia. Els pocs programes literaris que accedeixen a la graella malden per fer-se un espai malgrat l’escepticisme del mitjà. En realitat, la literatura i la televisió s’assemblen molt. Són dues finestres a aquest paisatge virtual que anomenem realitat. Totes dues parlen de tot. Per exemple de sexe. En poc temps han tornat a les pantalles “De llibres” (els dimarts al Canal 33) i “Sexes” (els divendres a TV3). Seria interessant intercanviar-los una setmana. No només perquè hi ha llibres de sexe, sinó perquè als llibres també hi ha molt de sexe, i potser l’encreuament permetria que alguns teleespectadors trenquessin el gel en un sentit o l’altre. N’hi hauria prou, ara que ja no toca ni se’n celebra cap efemèride, amb recuperar els epigrames de Carles Fages de Climent. Abans que Nabòkov connotés universalment les lolites, Fages ja va escriure “La Lolita té mareig/ perquè ha tastat ous de Reig”. Els noms i cognoms eren sempre reals. Per exemple les belles filles d’uns propietaris de Castelló anomenats Macau van inspirar-li: “La pubilla a l’ull em plau,/ la mestressa a l’ull em reca:/ quan veig les noies Macau,/ no me cau, que se m’aixeca”. D’altres versos són més genèrics, com ara: “A fembra que s’eixarranca,/ posa-li una mà a cada anca”, o bé “Més profit et farà el Kempis/ el dia que ja no trempis”, o també “No ensenya pas la Feliça/ res que no hagi estat a missa”, o encara “És costum de certes dames/ no treure’s les lligacames”.

Carles Fages de Climent, propietari rural benestant d’ànima provocadora, va nedar sovint a contracorrent. La seva capacitat d’incomodar es revela en els epigrames fets per ofendre. Com per exemple la sèrie dedicada a la família del senyor Florenci Nouviles, un figuerenc de butxaca puixant i bragueta més aviat minvant, si ens atenem al que en va escriure Fages: “La titola d’en Nouviles/ és una lot sense piles”, o “Titola, no t’espaviles/ contemplant el meu poder?/ diu en Florenci Junyer/ a don Florenci Nouviles”. També el nebot que hereta, a falta de fills de l’interfecte, s’ho sent dir: “La lot hagués tingut piles,/ no fores l’hereu Nouviles”. La flaccidesa del membre nouvilesc arriba a suscitar tanta conya que fins i tot li dedica un epitafi: “La titola d’en Florenci/ ha trobat l’etern silenci”. És clar que, ja posats a triar epitafi, prefereixo el que li dedica al Gaiter de la Muga: “I tot just convalescent/ encara de l’últim polvo,/ quan senti l’ego te absolvo,/ Senyor, que pugui dir: —Amén”. Televisió i literatura han d’anar al llit més sovint.