dijous, 29 de setembre de 2005

Benni ve, beu i venç

Stefano Benni és un autor de culte entre molts lectors italians. Fa novel·les enfollides, peces de teatre sorprenents i també és un columnista sagaç. Les seves armes són molt variades. És de la corda dels satírics, però la sap tibar prou bé perquè no li quedi fluixa ni peti. Se’l pot considerar hereu del Calvino més fantàstic, però també beu de Gianni Rodari i de fonts molt més properes a la B (de sèrie B) que a la C (de clàssics). Una de les seves obres més divulgades entre nosaltres és Stranalandia (1984), que Aliorna va editar en espanyol —Los maravillosos animales de Extrañalandia (1987)— i Erein en euskera —Bitxilandiako animalia miresgarria (1992)— fent èmfasi en la seva dimensió de bestiari per acostar-la al públic més jove. Últimament Anagrama (¡Tierra!, 2002) i Lengua de Trapo (La última lágrima, 2002) també han incorporat títols de l’extensa obra benniana al seu catàleg. A primers dels noranta Siruela (La cofradía de los celestinos) i Seix Barral (El bar del fondo del mar) ja havien trencat el gel.

Ara, la renovellada (quin adjectiu tan foixià!) editorial Moll ha tingut l’encert d’incorporar al català aquest autor tan heterodox i sorprenent. Es tracta de les narracions que aplega El bar sota la mar, en traducció d’Anna Torcal i Salvador Company. És una manera excel·lent d’entrar en l’univers disbauxat de Benni, entre altres coses perquè conté un ampli mostrari d’estratègies narratives. Baixem l’escala d’un moll (!) rere un home gran i ens submergim sota el mar. Allà trobem vint-i-tres personatges extravagants, humans i no, reunits en una espècie de bar pelàgic. Cadascun d’ells ens explicarà una història. L’home del bar, la sirena, l’home amb barret, el mariner, la velleta, el gos negre, la puça del gos negre... Tots ens subjugaran amb els seus relats. La puça, per exemple, fa un relat breu antològic: “Era una vegada un home que no aconseguia mai acabar les coses que començava. Va entendre que així no podia continuar. Per això un matí es va llevar i va dir: ‘He pres una decisió: d’ara endavant tot el que comenci...’”

Entre els verbívors italians són molts celebrats els textos de Benni que transformen el llenguatge verbal en personatge literari. Aquesta dimensió de l’autor italià pot propiciar que el lector català s’acosti ben predisposat al contuberni que li proposa el bolonyès. Si la puça feia un relat autoreferent sobre l’inacabament, el gos negre que l’hostatja ens explica la història del “cuc desficaci” que es dedica a canviar les paraules de lloc, en una aproximació brillant a l’origen d’aquella celebrada sínquisi intitulada “Por escrito gallina una” que Cortázar va perpetrar a La vuelta al día en ochenta mundos. En l’acurada traducció catalana, el cuc desficaci cohabita a les pàgines llibresques amb una fauna molt variada: la xinxa majòfaga (que es cruspeix les majúscules), el papaló (himenòpter que menja geminades, amb preferència per la ema i la ena), el corc de Dublín (que provoca el període torrencial en rosegar punts i comes), l’aranya univerba (que es nodreix exclusivament d’un verb específic de l’àmbit jurídic), la puça del subjuntiu (devoradora de persones del subjuntiu) i l’apocòpia (que clava queixalada a la erra final de noms d’ofici, tot transformant el fuster en fusté).

Donem-li, doncs, la Bennivinguda a la nostra llengua, i a veure si la mateixa col·lecció pot acollir aviat un autor tan proper a Stefano Benni com el brasiler Luis Fernando Verissimo, de qui el poeta i traductor empordanès Josep Domènech Ponsatí no es cansa mai de cantar les excel·lències als editors que volen escoltar-lo.