La fascinació del laberint

Al meu tros de Barcelona aquesta setmana se celebren les festes de l’antiga vila d’Horta, sense tants escarafalls com a Gràcia o a Sants, espero. Els hortencs som una mica més difícils de trobar, potser perquè el laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins que la família austriacista dels Desvalls va conservar a la seva antiga hisenda d’Horta fins a finals dels anys setanta. Avui, el Parc del Laberint és un indret públic que ha entrat al circuit turístic internacional, per bé que les masses que recorren el centre de la ciutat en calça curta i xancletes difícilment s’hi arriben. La principal atracció del Laberint d'Horta són els frescals passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí.

M’hi he passat moltes hores, al Parc del Laberint, però cada cop que m’endinso entre els boixos no tinc cap garantia de sortir-ne per on toca. Per això m’agrada tant. Fins i tot hi vaig situar alguns capítols d’una novel·la de títol impronunciable, amb l’historiador d’Horta Desideri Díez transformat en personatge de ficció. La novel·lista canadenca Carol Shields també fa sortir el laberint d’Horta a la seva novel·la Larry’s Party. Xavier Pàmies la va traduir encertadament al català com El sopar d’en Larry i és la història d’un home que s’aficiona bojament als laberints vegetals. Durant un viatge per Europa amb la seva segona dona en visita un munt a la Gran Bretanya, s’assabenta que a Barcelona també n’hi ha un i s’hi escapen només per veure’l. Els laberints, vegetals o no, conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. La relació és tan directa que alguns dissenyadors de laberints ho volen fer encara més palès. El lingüista vallesà Jaume Macià, autor d’un munt de manuals de llengua catalana, m’escriu per explicar-me que aquest estiu ha fet una descoberta similar a la d’en Larry. En comptes de concentrar-se en la clàssica ruta dels castells del Loira, s’ha dedicat a resseguir els laberints vegetals francesos. Macià en destaca un, el de Beaugency-sur-Loire, prop de Blois. Explica que era animat per personatges i que la laberíntica ruta anava acompanyada d’un seguit de xarades a doble nivell: infantil i per a adults.

La primera xarada infantil té tres enunciats: a) Je me présente à une élection de toute beauté; b) Mon deuxième est la planète bleue; c) Mon tout est une énigme. La resposta ens remet a l’essència mateixa de l’enigmística. Qui es presenta a un concurs de bellesa és la miss, el planeta blau que ocupa la segona part la terre i, naturalment, l’enigma que enclou la paraula sencera és mystère. Que els infants puguin continuar gaudint dels misteris que oculten les paraules és una garantia de futur.