dimecres, 28 de desembre de 2005

La figa i la cloïssa

Només el 5% dels tres o quatre milers de llengües distintes que encara es conserven al món tenen més d’un milió d’usuaris. El 50% no arriben ni a deu mil parlants i el 25% en tenen menys de mil. No és cap innocentada per desmentir que el català sigui una llengua amenaçada, sinó pèssimes constatacions sobre la desaparició galopant de la diversitat que recull el lingüista Marcel Fité. Molts i molt glamourosos són els col·lectius mobilitzats en defensa de les espècies en perill d’extinció, però cada vegada que algú diu que hi ha llengües amenaçades, els defensors de la biodiversitat —admiradors de l’angloparlant McCartney o la francòfona Bardot— arrufen el nas. Que no els sembla prou universal, una llengua? Que potser encara viuen atemorits pel fals relat de Babel? El catedràtic Marcel Fité acaba de publicar Els enigmes de la llengua (Pagès editors, 2005), un seguit de reflexions sobre la supervivència lingüística que reculen més enllà de Chomsky fins a les teories dels lingüistes de l’equació “una llengua = una visió del món”. Sense entrar en grans disquisicions, Fité recupera la possibilitat de debatre idees de Herder, Sapir, Whorf o Humboldt, bandejades durant dècades. En 1886 la Societat Lingüística de París va prohibir que els seus membres discutissin sobre l’origen de la llengua, la gran disquisició des del Cratil platònic. Un segle després sembla prohibit definir una llengua com alguna cosa més que un sistema de signes amb finalitats comunicatives. Aquest és l’error més cras que ha separat la llengua de la literatura. L’equivocació absurda que Fité retreu als deixebles de Saussure quan exacerben el seu distanciament de l’objecte estudiat en pro d’un pretés rigor científic que acaba en mer formalisme. Fité no hi fa sang. No retreu pas els anys perduts pel pare de la lingüística investigant obsessivament el sistema d’escriptura dels antics poetes tal com ho recull Jean Starobinsky a Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996) Al contrari, encara recupera la bella comparació saussuriana entre la constitució d’una llengua i el fons d’una glacera, en la qual les morrenes esdevenen un munt d’informació dipositada al fons de cada llengua. Si les llengües són intercanviables ¿com és que del fin de año espanyol en diem cap d’any?, ¿en què difereix ser un poca-vergonya d’un sinvergüenza? o ¿per què s’entesten a anomenar almeja a la figa? Resulta obvi que una almeja és un mol·lusc salat, aspre, dur, gris i, sobretot, molt difícil d'obrir, mentre que la figa és un fruit dolç, sucós, tou, rogenc, de tacte agradable i fàcil de menjar.