dijous, 28 de juliol de 2005

Tele/Estel

El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.

Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.