dissabte, 2 de maig de 1992

Guillem del món, Bardagí!

Els anecdotaris són un gènere agraït i poc compromés. Val a dir que moltes de les perles que acostumen a decorar el museu de la nostra platja literària provenen dels naufragis i de les espoliacions a què molts lectors pirates han sotmés els millors vaixells-anecdotaris. Les estrambòtiques combinacions de signes que interessen els taxonomistes del llenguatge sovintegen les recòndites bodegues d'aquests vaixells mercants. Són petits tresors de valor inconfessable que entren en el circuit del mercat negre del ram. Les anècdotes es compren, es venen, es manlleven... Hi ha traficants il·lustres i plagiaris impenitents; centres emissors i repetidors incansables; falsificadors de tot tipus d'anècdotes i artistes de la calúmnia, avesats a tota mena de falses atribucions...
Isaac Disraeli, el pare de l'eximi polític britànic Benjamin Disraeli, dignificà la categoria literària dels anecdotaris en adoptar aquest format per a les seves obres metaliteràries més conegudes. Els seus tres volums aplegats sota el títol Curiosities of literature són una prova de l'alçada crítica d'una aproximació lateral al fenomen literari. La fòrmula, reiterada en un segon lliurament de tres volums anomenat Amenities of literature , li va permetre establir les bases de la historiografia literària i crítica de la literatura anglesa a cavall dels segles xviii i xix. Disraeli, parafrassejant Ciceró, afirma que les anècdotes són un material en brut que permet molts autors bastir les seves grans obres, però que si cal esperar el moment en què algun autor de geni les elabori, el més segur és que acabin perdudes al fons del pou de l'oblit. Disraeli propugna la seva recopilació com una fòrmula, certament escolàstica, de mantenir el graner ben assortit.
En la nostra tradició, Apel·les Mestres, Pompeu Gener i Francesc Pujols són els delinqüents més apel·lats a l'hora d'atribuir una anècdota que resulti paradigma del "si non è vero, è ben trobato ". Això no treu que alguns joves lleons com Tísner, Sempronio o Victor Alba ens hagin mostrat també la seva memòria probòscida. L'edició del llibret Humor amb lletra i música del mestre Bartomeu Bardagí a la col·lecció d'humor i sàtira de La Campana és un nou vaixell carregat d'anècdotes que cal abordar. Bardagí, tenor reconegut i professor de català durant la Generalitat republicana, publica un breu recull d'anècdotes de diversa magnitud. Bardagí s'ho passa bé. Afegeix llenya al foc pervers que es va encendre amb les actituds de l'eminent i solemne Xènius: diu que mentre era director d'Instrucció Pública li van construir un despatx al costat d'uns lavabos, i un tal senyor Vallès hi reblava "Aquí hi ha la Cambra de l'Ors i al costat la Cambra dels Comuns". Atribueix algunes homofonies a Josep Carner que faran envermellir alguns dels seus lectors més fidels: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer asfaltat, perquè sent una veu interior que li va dient: «Has faltat, has faltat!»". O bé "Quin és el sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas"...
La competència lingüística de Bardagí i el seu gust per l'enginy priva per damunt de l'acudit fàcil i injustificat. Així, al costat de situacions més o menys gracioses, hi trobem peces de fina orfebreria textual, com els equívocs que pot provocar l'ensordiment indegut de la lletra s final de paraula quan en precedeix una altra que comença en vocal. Així, Bardagí ens fa veure com, mal pronunciat, "els arbres dels ocis" esdevenen "els sabres dels socis", o bé la frase anodina "has suprimit els sobrers" es transvesteix escandalosament en la perillosa "has oprimit els obrers". A partir d'aquests exemples que han regnat en totes les pissarres de les classes de català, Bardagí fa associacions que ens recorden les de l'estrafolari Raymond Roussel, com "els ocis dels ogres/els socis dels sogres", "els astres indicats/els sastres sindicats" o "els ous dels avis/els sous dels savis".
El llibret de Bardagí ens ha fet recordar un anecdotari molt més extens i elaborat, quasi unes memòries, que publicà l'any 1983 l'enigmàtic col·laborador de l'avui que s'oculta rera l'eremític pseudònim Guillem del Món. El sobirà d'aquestes memòries, anomenades "La Traca, trapelleries seculars d'un Seminari pre-conciliar" (Claret, 1983), dibuixa un hilarant univers clos d'enginy, lluita i creixement al redós del seminari de Barcelona. Guillem del Món havia signat una fantàstica sèrie de mots encreuats "king size" durant un estiu en aquest diari. El seu domini de la llengua li permet enjogassar-s'hi, sense caure en l'embafament. El llibre comença amb una passejada "pel carrer del Consell de Cent --tan decent--", conté més d'una "avinentesa ben entesa", i va carregat de jocs de paraules diversos ("apunts amb punts i comes", "tortures tàrtares", "com el precedent romà, romania impassible...")
La més bona de tota la traca és l'exemple de grandesa intel·lectual espanyola que es donà el juliol de 1950 al Vaticà, quan coincidiren en l'obligada audiència papal unes "Jóvenes de Acción Católica Española" de Toledo i els estudiants del "Seminari de Barcelona". A banda de les competicions orals del tipus "Som gent pacífica i etcètera..." amanides amb visques i "vivas " diversos de caire purament religiós, amb què s'esgargamellaren els uns i les altres per fer prevaldre la seva llengua, quan acabà el guirigall un dels reverends toledans s'adreçà a un dels joves sass de la guàrdia suïssa i li clavà, fora de si: "¡Deténgalos! ¡Han insultado al papa! ¡Han dicho «bizca» al papa!!! "